Vaitot

“Puc fer-te una pre­gunta?” “Dis­para.” “Tu ets inde­pen­den­tista?” “Home, això és una cano­nada, no una pre­gunta.” “És una pre­gunta, directa, clara: ets o no ets inde­pen­den­tista?” “ Ben mirat, tot cata­la­nista és poc o molt inde­pen­den­tista.” “No em ser­veix aquesta res­posta; se n'és del tot o no se n'és, d'inde­pen­den­tista; poc o molt no vol dir res, i, al cap­da­vall, repre­senta que a l'hora de la veri­tat no votaràs per la inde­pendència del nos­tre país.” Així vaig per­dre la con­fiança d'aquell cone­gut. Com que no va gosar deci­dir-se va començar a fer-me cara llarga i a no voler trac­tes amb mi; no pas perquè em con­si­derés per­sona peri­llosa, sinó perquè ell covava din­tre seu una llei de remor­di­ment, no s'havia vol­gut defi­nir, era dels que se sen­ten incli­nats a nedar i guar­dar la roba, a fer la Ramo­neta i l'altra.

N'hi ha un bon estol, de per­so­nes així. I han sor­tit de l'armari només quan se'ls ha fet la pre­gunta directa. Si aquesta pre­gunta no els és for­mu­lada, entren en qual­se­vol con­versa de caire polític, inter­ve­nint, dient vague­tats, o obvi­e­tats, perquè se sen­ten ter­tu­li­ans d'una àgora mera­ment super­fi­cial, no hi ha com­promís a fons.

De cari­tat tot­hom en fa alguna, tant si en fa osten­tació com si és dis­cret; estar dis­po­sat a sacri­fi­car-se a fons en bene­fici dels altres, pot­ser són figues d'un altre paner.

Ésser inde­pen­den­tista, en el nos­tre cas, i mal­grat que la volun­tat de munió de per­so­nes és aquesta, con­ti­nua essent una acti­tud de risc. La inde­pendència és un estat que no hem cone­gut des del segle XIV, i als no con­vençuts el procés, o sigui la marxa vers la inde­pendència, els sem­blarà una mun­ta­nya incon­que­ri­ble. D'altra banda, qui no arrisca no pisca. Aquesta és la qüestió. No és veri­tat que qui tot ho vol tot ho perd; en el cas de la causa cata­lana qui tot ho vol perd, sim­ple­ment, una situ­ació injusta a la qual s'havia con­for­mat o que supor­tava de mal cor. D'avan­tat­ges, en la injustícia que vivim, no n'hi ha cap per a una per­sona honesta que desitgi una terra lliure poblada de ciu­ta­dans lliu­res. Cap ni un avan­tatge. Calia, doncs, cap­gi­rar la situ­ació.

Fins al 2010 no hi va haver movi­ments amb prou intenció en aquesta direcció. A par­tir d'ales­ho­res, i sobre­tot en pro­duir-se les grans mani­fes­ta­ci­ons i intents de ple­bis­cit, les este­la­des i les con­cen­tra­ci­ons, el gest de lide­ratge de la Gene­ra­li­tat, la rebel·lió de molts ajun­ta­ments, i altres fenòmens que el poder polític cen­tral no sabia sinó qua­li­fi­car de deso­bediència, ens han por­tat al punt d'ara. Podem gosar ser opti­mis­tes, tot i que desit­jaríem que mol­tes inde­ci­si­ons dei­xes­sin de ser-ho.

Les elec­ci­ons muni­ci­pals, més que mai, han tin­gut efec­tes gene­rals, movi­ments d'esquer­res i soci­als ocu­pen les alcal­dies o mol­tes con­se­lle­ries als ajun­ta­ments. Con­ti­nuem la marxa enda­vant. D'ara fins al 27 de setem­bre, la tasca és obrir els ulls al màxim nom­bre de com­pa­tri­o­tes que encara els tenen ente­lats. N'hi ha –i n'hi ha d'haver en recta estadística–, que els man­tin­dran tan­cats. Però si llur nom­bre minva pro­gres­si­va­ment, serà bon senyal. Ens cal una majo­ria sòlida per la inde­pendència; fora d'això, que­den només les mit­ges victòries i les con­ques­tes par­ci­als. I això seria, dient-ho com un Senyor Esteve, un mal negoci.