Fer passar vergonya

S'ha posat de moda entre els opi­na­dors i res­pon­sa­bles soci­a­lis­tes difon­dre la con­signa que la con­sulta d'Arenys de Munt és una manera de fer un d'aquells ridículs con­tra els quals ens pre­ve­nia, asse­gu­ren, el marquès de Tar­ra­de­llas (deixo de banda el debat sobre l'auto­ria de la frase, perquè a aques­tes altu­res dema­na­ria tot un assaig, però apro­fito per recor­dar i rei­vin­di­car Josep Pla). Diuen que a Arenys es va fer el ridícul. Penso que per trac­tar-se d'una ridi­cu­lesa, Déu n'hi do els esforços que dedi­quen a pro­cu­rar que s'estig­ma­titzi el que va ser un clar, rotund i poc acos­tu­mat èxit naci­o­nal. En rea­li­tat, la tàctica no és nova: trans­ves­tei­xen el seu «no» con­vençut a la pre­gunta d'Arenys en una mena de fatiga i des­in­terès, afec­tat d'una mal dis­si­mu­lada supe­ri­o­ri­tat moral, per les coses «que no impor­ten la gent», per coses que «no són seri­o­ses». La idea és ben clara: dis­si­mu­lar tant com puguin el fet objec­tiu que com­par­tei­xen opinió amb el PP, Ciu­da­da­nos i la Falange... sense can­viar, natu­ral­ment, d'opinió. Però per­fu­mar cer­tes coses resulta fútil.

Hi he pen­sat molt, en aquest curiós argu­ment que pro­paga el par­tit der­ro­tat que governa el país gràcies al suport del par­tit que fa de la inde­pendència el seu senyal d'iden­ti­tat. Ningú no vol fer el ridícul i si t'ho diu gent tan sàvia és natu­ral que t'entrin dub­tes. ¿I si tots els ciu­ta­dans d'Arenys que van anar a votar –molts, moltíssims– fos­sin com aquell rei nu de la faula, i els nos­tres soci­a­lis­tes el nen inno­cent que des­co­breix el colos­sal engany i ens prevé de ridículs futurs?

Lla­vors és quan tor­nes a repas­sar la teva posició i arri­bes a la con­clusió que els nos­tres con­cep­tes de ridícul estan sepa­rats per un abisme. Quan par­lem de ridículs sem­bla que ens refe­rim a coses molt dife­rents. Per a mi, fer el ridícul és aca­bar pagant 1,4 mili­ons d'euros del pres­su­post muni­ci­pal de Girona a uns par­ti­cu­lars perquè el regi­dor d'Urba­nisme es va enca­par­rar absur­da­ment en unes deci­si­ons que la justícia ha con­dem­nat en sentència ferma. És fer el ridícul entos­su­dir-se a cons­truir un pavelló d'esports al mig de la Devesa i haver de rebre una bufe­tada de la Comissió de Patri­moni recor­dant que els béns d'interès no es poden gra­pe­jar, encara que un es digui d'esquer­res. Aquests ridículs ens cos­ten molts diners, als giro­nins. Però és evi­dent que als nos­tres soci­a­lis­tes els con­ti­nua pre­o­cu­pant només que fem el ridícul a Arenys de Munt per una con­sulta par­ti­cu­lar, cívica, pacífica i molt popu­lar.

Con­ti­nuem. Ridícul –i inde­cent– és rega­lar 400 euros abans d'unes elec­ci­ons i, després, un cop enre­dat el per­so­nal, reti­rar-los de les but­xa­ques dels con­tri­bu­ents. Ridícula és la defensa soci­a­lista dels interes­sos dels cata­lans a Madrid, que voten al revés del que voten a Cata­lu­nya. Ridícul és el que ens fan fer, incom­plint com­pro­mi­sos i pres­su­pos­tos per des­do­blar l'N-II a les comar­ques giro­ni­nes. Mal­trac­tant-nos amb trens impre­sen­ta­bles i hora­ris pèssims. Ridícul és tenir una secretària d'orga­nit­zació que fri­vo­litzi sobre l'aug­ment de l'IVA i pensi que a la gent que com­pra un pis no li ve de 3.000 euros més. Ridícul és tenir un sis­tema judi­cial esta­tal que és incapaç de resol­dre en temps mínima­ment decent el recurs a l'Esta­tut. Ridícul és cele­brar amb tota mena de fes­te­jos un acord de finançament que no com­pleix l'Esta­tut i que no ser­veix per resol­dre els pro­ble­mes de la nos­tra gent, de les nos­tres empre­ses, dels nos­tres ajun­ta­ments. Ridícul és encar­re­gar infor­mes de 27.000 euros per con­tro­lar peri­o­dis­tes i tacar la seva tra­jectòria amb les gra­pes mal­des­tres del poder mal entès. Ridícul és adme­tre que encar­re­gues infor­mes inútils i no anun­ciar el ces­sa­ment d'uns quants inútils amb sou públic. Ridícul és treure pit davant les potències mun­di­als i en tor­nar a casa lide­rar la des­trucció d'ocu­pació a la Unió Euro­pea. Ridícul és que en mans soci­a­lis­tes el sis­tema de pro­tecció social de la novena eco­no­mia mun­dial sigui el segon pit­jor de la Unió Euro­pea, només davant de Bulgària. I que hi hagi minis­tres que pen­sin que l'èxit de Finlàndia i Suècia es deu a l'incre­ment de l'IVA, això és ridícul i una burla.

Hi ha un llarg inven­tari de ridículs quo­ti­di­ans que tenen auto­ria intel·lec­tual i mate­rial soci­a­lista. A diferència d'Arenys de Munt, tots aquests ridículs ens cos­ten una bru­ta­li­tat de mili­ons d'euros, ens per­ju­di­quen greu­ment i per­sis­tent, ens fan anar enrere com a país i ens pro­vo­quen un gran, grandíssim males­tar. El país està sub­mer­git en el desànim i la des­a­fecció, però Arenys ens va pro­por­ci­o­nar un ins­tant d'opti­misme i d'espe­rança. ¿Hi ha res més noble i digne que tenir espe­rança en temps de des­con­cert?

Neces­si­tem menys lliçons dels qui, obse­dits a caçar brui­xes sobi­ra­nis­tes, són res­pon­sa­bles direc­tes no només de fer el ridícul (i fer-lo fer al país sen­cer) sinó de fer-nos pas­sar una immensa, inso­fri­ble ver­go­nya.