Debat constituent a Farners

Dilluns, a Santa Coloma, amb l'Audi­tori ple a ves­sar, es va cele­brar el pri­mer dels actes que han de ser­vir per ence­tar, com deia el pro­grama, “un debat cons­ti­tu­ent per la república cata­lana”. Acte d'afir­mació, però sobre­tot d'infor­mació i for­mació. S'hi va plas­mar la idea que l'ANC vol pro­pi­ciar, seri­o­sa­ment, una democràcia des de baix. Els ponents van man­te­nir un to didàctic, gens abran­dat, i el públic hi va acu­dir com qui va a classe, no pas a cri­dar i des­fo­gar-se. La con­ferència/classe que va impar­tir Jordi Rich, res­pon­sa­ble de la nova cam­pa­nya Rei­ni­cia Cata­lu­nya, va ser un encert: massa sovint donem per supo­sat que la ciu­ta­da­nia ja coneix els prin­ci­pis cons­ti­tu­ci­o­nals bàsics i la tipo­lo­gia de les car­tes mag­nes. I de cop, al colum­nista se li va aparèixer Ale­xis de Toc­que­vi­lle, ana­lista de la democràcia a Amèrica a mit­jan segle XIX. Som­reia satis­fet: a l'ambi­ent flo­tava aque­lla idea igua­li­ta­rista de la democràcia i de la cul­tura que ell tant va elo­giar en els pri­mers ame­ri­cans, els qui van saber superar les con­tra­dic­ci­ons dels sis­te­mes aris­tocràtics euro­peus. Tan­ma­teix, Toc­que­vi­lle també va arru­far el nas més d'una vegada. Va ser amb l'expo­sició de Car­les Cas­te­lla­nos, un històric mar­xista leni­nista, i, abans, amb la citació que Jaume Soler va fer d'Anto­nio Gramsci, teòric de l'hege­mo­nia cul­tu­ral com a ins­tru­ment de con­trol dels pobles. Si hagués estat pre­sent a la sala, Toc­que­vi­lle hau­ria feli­ci­tat l'ANC per la feina de base i trans­ver­sa­li­tat, però també hau­ria recor­dat la seva tesi que un govern mal entès de la majo­ria pot deri­var en règims despòtics... El colum­nista sos­pita cada vegada amb més força que per damunt del procés sobi­ra­nista comença a pla­nar una amenaça: hi ha gent que, en aquesta lluita, no hi és per alli­be­rar Cata­lu­nya sinó per impo­sar una hege­mo­nia de classe. Gent que declara no con­ce­bre la inde­pendència sense soci­a­lisme o que mani­festa, sense ado­nar-se de la bar­ba­ri­tat, que s'hi ha d'arri­bar sense la dreta. Gent que posa la ide­o­lo­gia (ben legítima, si no és res­sen­ti­ment social) per davant de l'alli­be­ra­ment naci­o­nal. I és clar, així tam­poc no arri­ba­rem a cap debat de base. Perquè, els agradi o no, a baix també hi ha gent de dreta, libe­ral, civi­lit­zada i no cor­rupta, que s'espanta amb la demagògia popu­lista perquè mai ha estat igua­li­ta­rista.