Ells i nosaltres

La nova pro­posta d'Artur Mas és cer­ta­ment un pro­blema –logístic i m'atre­vi­ria a dir que moral– per a les enti­tats ciu­ta­da­nes a les quals s'ha tras­lla­dat la res­pon­sa­bi­li­tat d'estruc­tu­rar una llista unitària. Pri­mer de tot, perquè la crida és obra d'una per­sona amb la qual s'iden­ti­fica, ine­vi­ta­ble­ment, el procés i que té uns interes­sos ideològics legítims i deter­mi­nats. I, en segon lloc, perquè tant l'ANC com l'AMI o com Òmnium tenen raó de ser jus­ta­ment per la seva diver­si­tat i per haver-se con­ver­tit en punt de tro­bada col·lec­tiu. Ima­gi­nem-nos només una hipotètica situ­ació. L'11 de setem­bre, l'Assem­blea vol ocu­par la Meri­di­ana de Bar­ce­lona, igual que s'ha fet en les dia­des recents. ¿Ens hi apun­ta­rem, no? Bé que ho hem fet amb la V, amb la cadena humana, amb les altres ocu­pa­ci­ons pacífiques del car­rer. Però resulta que aquell dia comença la cam­pa­nya elec­to­ral. Si l'Assem­blea ha fet una llista que és per­ce­buda com la que volia el pre­si­dent (seva o “amb” ell a dins), si ERC fa una altra llista i si la CUP també la fa, ales­ho­res aquell dia ¿a favor de qui ens mani­fes­ta­rem? El fet d'anar a la Meri­di­ana ¿voldrà dir que donem suport a la pro­posta política (i, ens agradi o no, par­ti­dista) de l'ANC, en detri­ment de la con­gre­gació diversa i dis­persa (i unitària) d'altres dia­des?

No ho veig gens clar. Com tam­poc veig clar que Mas esta­bleixi com­pa­ra­ci­ons i traci línies ver­me­lles entre el movi­ment sobi­ra­nista i “els del sí se puede”. Ells i nosal­tres. Com a estratègia a mitjà ter­mini, renun­ciar als vots i a la con­fluència d'interes­sos entre els que pri­mer volen ges­tos soci­als i els que, abans de res, cla­men per l'ins­tru­ment que els farà pos­si­bles, és una jugada poc intel·ligent. A no ser que interessi defi­nir blocs pre­ma­tu­ra­ment. La inde­pendència no serà pos­si­ble sense aquesta dreta que ha des­co­bert les limi­ta­ci­ons estric­tes d'Espa­nya, però tam­poc no ho serà sense una gran quan­ti­tat de gent que encara con­tem­pla la secessió com un caprici.