Comiat

No tots els comi­ats són sem­blants, però he de con­fes­sar que tenen un tret en comú tots els que jo he vis­cut: queda un sen­ti­ment de des­encís, es per­den els amics, es perd l'objec­tiu de l'empresa i es perd la raó per la qual havíem tre­ba­llat amb tanta fal·lera.

Aquest és el meu comiat d'aquesta publi­cació. Deixo enrere molts comen­ta­ris sobre la política cata­lana i la seva gent, però el que no he fet en cap cas és política-ficció i ara estic dis­po­sat a posar-hi remei.

Els fets de les dar­re­res set­ma­nes han donat peu a uns can­vis estruc­tu­rals de tanta enver­ga­dura que només la fan­ta­sia i la ficció poden esbri­nar una pos­si­ble sor­tida airosa a tan­tes car­re­res tren­ca­des o des­vi­a­des com han tin­gut la política del par­tit popu­lar i les esco­me­ses par­ti­dis­tes de la resta de gru­molls naci­o­na­lis­tes.

Però anem per la història: un dia d'aquesta set­mana pas­sada, al ves­pre, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va rebre una tru­cada a la Casa dels Canon­ges. Era tard i sem­blava que la tru­cada venia de La Mon­cloa. Final­ment es va posar al telèfon i va adver­tir que a l'altra banda hi havia el mateix pre­si­dent Rajoy. Després d'un inter­canvi no trans­cen­den­tal sobre qüesti­ons pen­dents –pac­tes i altres qüesti­ons–, el pre­si­dent Rajoy li va etzi­bar la notícia. Havia recon­fi­gu­rat el seu gabi­net de pre­sidència però que­dava per can­viar el minis­tre que més havia con­tribuït en totes les ini­ci­a­ti­ves per enfon­sar el procés del dret a deci­dir.

El pre­si­dent Rajoy volia subs­ti­tuir el minis­tre d'Edu­cació perquè, segons ell, aquest havia estat un impe­di­ment en les rela­ci­ons del Par­tit Popu­lar i del govern amb Cata­lu­nya, i ara tocava incor­po­rar un nou per­so­natge a una des­gas­tada política per incul­car nous valors per uns altres temps que apor­tes­sin més tran­quil·litat i, sobre­tot, més esta­bi­li­tat en les rela­ci­ons Espa­nya-Cata­lu­nya. El pre­si­dent Mas, com no podia ser d'altra manera, va lloar les inten­ci­ons de Rajoy i va dema­nar pel per­fil del pro­per can­di­dat. El Rajoy va con­tes­tar que la seva pro­posta era fruit de la neces­si­tat i la suma d'una sèrie d'interes­sos per part del can­di­dat a minis­tre. El pre­si­dent Mas va insis­tir tímida­ment en la iden­ti­tat del can­di­dat men­tre en Rajoy es dedi­cava a enu­me­rar les vega­des que Espa­nya s'havia endra­pat els drets dels cata­lans en edu­cació. Va dei­xar constància de la poca sim­pa­tia que li des­per­tava la

Irene Rigau i, per altra banda, va dir que el seu can­di­dat a la car­tera d'Edu­cació era una “crac” ens els mit­jans de comu­ni­cació. El pre­si­dent Mas va dema­nar si el per­so­natge en qüestió era català, i el Rajoy con­testà que abso­lu­ta­ment i a més era un gran cone­gut de la política esta­tal. En prin­cipi havia pen­sat en la car­tera d'Afers Exte­ri­ors, però la dedi­cació extrema del minis­tre Mar­ga­llo feia impos­si­ble la seva subs­ti­tució. Ales­ho­res Rajoy explicà al pre­si­dent Mas que va tenir una mena d'epi­fa­nia en creure que el can­di­dat podia refer la tren­ca­dissa que el Minis­teri d'Edu­cació havia pro­vo­cat fins lla­vors. Era evi­dent que la subs­ti­tució d'en Wert per en Duran Lleida seria una bomba en més d'un nivell de la política espa­nyola. D'una banda, dona­ria un sen­tit al Par­tit Popu­lar que no havia tin­gut fins ara, i d'una altra, se'l veu­ria com un par­tit inte­gra­dor en un
moment en què Espa­nya es tro­bava en un estat de des­in­te­gració. La per­ple­xi­tat del pre­si­dent Mas fou abso­luta. S'aco­miadà amb bons desit­jos i agraint el detall ama­ble de comu­ni­car-li la nova. Es quedà amb la sen­sació que Rajoy, pot­ser per pri­mera vegada, havia après a apro­fi­tar-se de les cir­cumstàncies.