Divisió

Pot­ser estan al cor­rent del pla que Dina­marca ha enge­gat per aca­bar eli­mi­nant els diners físics. Com explico en el meu últim lli­bre, Cata­lu­nya es veurà molt afec­tada per les con­tra­dic­ci­ons que la tec­no­lo­gia i els pro­ces­sos glo­ba­lit­za­dors estan intro­duint en la vida de la gent. Men­tre que les estruc­tu­res de poder ten­dei­xen a res­pon­dre a la crisi de valors bus­cant la rege­ne­ració i l'eficàcia a costa de la lli­ber­tat dels indi­vi­dus, les per­so­nes ten­dei­xen a res­pon­dre a la mateixa crisi de valors dema­nant un poder de decisió que mai no havien tin­gut. Arreu del món hi ha un estira-i-arronsa cada vegada més intens entre els anhels de lli­ber­tat i els anhels d'ordre i cada soci­e­tat haurà de fer el seu procés de síntesi. A Cata­lu­nya, encara podem tenir els diners guar­dats en una caixa, lluny de l'abast dels bancs, però tenim con­tra­dic­ci­ons més impor­tants perquè no som amos, ni tan sols, de les polítiques més bàsiques. Sense l'angoixa que pro­du­eix això, no s'entén la frag­men­tació que ha patit el pano­rama polític català, des que el 9-N va esde­ve­nir pólvora mullada. A par­tir del moment que el pre­si­dent Mas va donar a enten­dre, equi­vo­ca­da­ment, que no n'hi havia prou de votar per deci­dir el marc català de lli­ber­tat, cadascú va sor­tir a sal­var-se pel seu compte i a bus­car les seves solu­ci­ons par­ti­cu­lars. Mas reclama uni­tat, però la uni­tat ja exis­teix en aquell aspecte que és fona­men­tal per apo­de­rar la gent i començar a resol­dre els pro­ble­mes. N'hi ha prou de veure l'arc par­la­men­tari que vati­ci­nen les enques­tes per cons­ta­tar que a Cata­lu­nya hi ha una majo­ria acla­pa­ra­dora a favor d'un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació.

Fins que no votem el nos­tre marc de lli­ber­tat no eli­mi­na­rem la demagògia de dre­tes ni la demagògia d'esquer­res, i la cris­pació i la con­fusió seran cada vegada més grans. El cata­la­nisme va for­jar el país a través d'una visió retòrica del món que era ideal per resis­tir el segle XX, però que pel segle XXI resul­tarà letal. Cal un polític que es com­pro­meti a fer el referèndum vin­cu­lant que tenim pen­dent, per poder donar con­creció als seus dis­cur­sos.

Amb una pre­gunta clara i el permís o sense de l'Estat –que, per molts papers que faci, no podrà impe­dir-ho.