Sofismes i fal·làcies

Com saben, un sofisma és un argu­ment fal·laç per defen­sar quel­com per con­fon­dre l'inter­lo­cu­tor. Per a la fal·làcia, ser­vi­ria la mateixa des­cripció incor­po­rant-hi la intenció deli­be­rada d'enga­nyar l'oient. Doncs bé, en el dis­curs polític actual s'incor­po­ren aques­tes tècni­ques dis­cur­si­ves en la majo­ria de les argu­men­ta­ci­ons. I mal­grat el des­ver­go­nyi­ment que suposa aquesta manca d'ètica, hi ha un gran sec­tor de la soci­e­tat que les accepta com a veri­tat abso­luta. Un exem­ple clar de la manca de con­sistència argu­men­tal és dir, per exem­ple, que en aquest país els cri­te­ris econòmics que han impe­rat han estat els dels neo­li­be­rals, quan curi­o­sa­ment un govern neo­li­be­ral de veri­tat hau­ria dei­xat que mol­tes cai­xes fes­sin fallida. Difícil­ment un neo­li­be­ral s'atre­virà mai a defen­sar que amb diner públic es res­ca­tin empre­ses falli­des, perquè si una cosa tenen clara és el darwi­nisme econòmic.

Aquesta set­mana, en una tertúlia a RAC1, escol­tava Gemma Galdón defen­sant afer­ris­sa­da­ment un res­cat de Grècia, i cri­ti­cava el com­por­ta­ment dels estats per la manca de sen­si­bi­li­tat en aquest cas. I segu­ra­ment, empor­tada per la seva ide­o­lo­gia de Podem, des­car­re­gava totes les seves invec­ti­ves als bancs fins que un ter­tulià li va fer obser­var que ara la major part del deute grec és a mans dels estats. I mal­grat aquest detall, va con­ti­nuar el mateix dis­curs, ara con­tra els estats, fins i tot l'espa­nyol que hi té un deute de 26.000 mili­ons d'euros. Aquest dis­curs, que no és exclu­siu de la senyora Galdón sinó que també ho és de molta gent, el fan com­pa­ti­ble alhora amb l'exigència d'un habi­tatge per a tot­hom, amb una sani­tat de pri­meríssima qua­li­tat i gra­tis total, amb un ense­nya­ment igual­ment excels i també gra­tis, amb una llei de dependència àmplia i gene­rosa, amb un sou mínim per a tot­hom, unes pen­si­ons gene­ro­ses, amb una inves­ti­gació d'alt nivell... Totes aques­tes són unes rei­vin­di­ca­ci­ons molt llo­a­bles, fins i tot ètica­ment irre­fu­ta­bles, però la seva argu­men­tació només és un llis­tat de bones inten­ci­ons sense la con­tra­part, que també és molt impor­tant: el finançament i, per tant, tota la seva argu­men­tació par­teix d'un oblit deli­be­rat.

Només fal­tava que el gover­na­dor del Banc d'Espa­nya avisés que el sis­tema de pen­si­ons s'haurà de revi­sar perquè tota aquesta gene­ració de polítics de la nova política i també de la vella sor­tis­sin per cri­ti­car-lo dura­ment. Cap d'aquests que el cri­ti­quen no han fet un exer­cici sen­zill per veure els ingres­sos i les des­pe­ses. Ja hem dit que aquesta part del balanç, no interessa. Però ama­gar la rea­li­tat no solu­ci­ona ni can­via la veri­tat. Només un detall que podran lle­gir cada mes des de fa anys i ben aviat hi tor­na­ran: el govern espa­nyol, per pagar les pen­si­ons, ha d'acu­dir al fons de reserva perquè no en fa prou amb els ingres­sos. En aquest fons en què el 2010 tenia 64.400 mili­ons d'euros, ara s'ha reduït fins a poc més de 40.000 mili­ons. Així doncs, vista la tendència i sabent que cada dia es van jubi­lant més per­so­nes i la cre­ació de llocs de tre­ball és molt lenta i de sous bai­xos, pot­ser el més asse­nyat hau­ria estat fer una reflexió.

Tot sabem que l'any vinent con­ti­nuen vigents els com­pro­mi­sos del pro­grama d'esta­bi­li­tat enviat a Brus­sel·les, i això vol dir que hi haurà d'haver més reta­lla­des i segu­ra­ment pujada d'impos­tos. Dir això ara, en cam­pa­nya elec­to­ral, ja sigui pels gover­na­men­tals o per l'opo­sició, és un ana­tema; però tam­poc les crítiques n'evi­ta­ran la rea­li­tat. Així doncs, què vol que els digui, basar el dis­curs polític amb sofis­mes i fal·làcies em sem­bla tan poc ètic com enganyós. I tots sabem que només la veri­tat ens farà lliu­res; i sovint un té la sen­sació que pel poder, tot és jus­ti­fi­ca­ble, fins i tot els sofis­mes i les fal·làcies.