anàlisi
L'egolatria no és democràtica
Ja era d'esperar que a mesura que anéssim sortint de la crisi, la conflictivitat augmentaria i, de fet, és el que està passant. El problema és perquè sovint, una vegada has caigut en un pou molt profund, algú es pensa que per sortir-ne només és qüestió de fer un salt, i no és això. Es necessita temps, molt de temps, i no sempre tothom té la paciència que cal per fer-ho.
Una gran majoria de les anàlisis que sovint s'estan fent del problema grec són fetes des d'una posició interessada i partidista, fins al punt de caure en unes contradiccions importants. Que un periodista a la Ser digui que la part que li toca dels 32.744 milions d'euros que deuen els grecs a Espanya ja els la perdona em sembla una iniciativa lloable, si no fos que tot seguit critica les retallades que hem hagut de fer aquí per reconduir, en part, els comptes públics. El problema de Grècia és que avui per avui, si no fa reformes, que no en vol fer, és una nació inviable i només pot viure connectada als diners que li vénen de la UE. I entenc que això, per un país orgullós com són, no els agradi acceptar-ho, però la realitat és la que és.
Ahir en El Mundo publicaven una entrevista al ministre de Finances grec, Iannis Varufakis, un personatge el comportament i la incontinència verbal del qual, per Grècia, han esdevingut més un problema que no pas una solució. La seva manera de negociar erràtica i sovint estrident provoca molt més rebuig que no pas complicitats. De fet, Grècia s'ha quedat sola en l'Eurogrup i ha perdut fins i tot els aliats que tenia en un principi. Qualificar d'assassins al Fons Monetari Internacional –entenc que en el seu entorn, que ja coneixem el nivell del seu vocabulari– pot ser atractiu, però quan l'endemà has de reunir-te amb la gerent del fons, Christine Lagarde, el més normal és que, quan la saludes, et digui amb cara de pocs amics: estàs saludant la presidenta dels assassins. I quan això passa, i ràpidament has d'entrar en una reunió i li has de demanar àrnica, no és el millor clima per l'acord.
Ahir mateix Varufakis deia que la troica (ja torna a parlar de la troica) eren uns “terroristes” perquè els han fet tancar els bancs. Doncs no, els bancs han hagut de tancar perquè els grecs tenien por de les seves polítiques i han acudit en massa a retirar els dipòsits. No desviem el culpable. Després de la Gran Bretanya, Grècia és el país que gasta més en defensa, i quan se li va proposar que retallés una mica en la partida de defensa, Tsipras s'hi va negar en rodó, i aquesta setmana es va reunir amb la cúpula militar del seu país per dir-los que mai acceptarà una retallada en defensa. Cal dir que el 80% de la despesa militar és en sous. Les proclames governamentals en defensa del no en el referèndum recorden aquelles nefastes del “no passaran” o “pàtria o mort”. Aquest tipus de manipulació emocional i d'orgull patriòtic apareix quan no hi ha argumentació, i sol anar en paral·lel a l'empobriment galopant del país.
L'egolatria dels que es pensen tenir la veritat ajuntada amb el poder poden portar a prendre decisions amb efectes perjudicials. Ho hem vist amb els grecs i el seu intent de canviar la UE segons els seu catecisme, i ara ho hem vist a l'Ajuntament de Barcelona. La suspensió de llicències turístiques decretada per l'alcaldessa Ada Colau és un cas clar de la inconsciència econòmica. L'estratègia de Colau de no anunciar-ho abans per por demostra les noves formes de fer política, que són: actuar primer i després ja ho justificarem.
Però el món econòmic seriós necessita més seguretat jurídica i fins ara l'alt prestigi de la marca Barcelona, en bona part, es deu a la seriositat; i comprometre aquest intangible de la capital catalana també és malmenar la de Catalunya.
