Plaça de la Metàfora

Comen­tava amb l'amic i magnífic peri­o­dista Edu­ard Cid, a l'espai radiofònic Fem Girona de La Xarxa Ràdio (92.7 FM), que la plaça d'Europa de Girona, un dels perímetres del mal­trac­tat –urbanísti­ca­ment– barri de Sant Narcís, ha esde­vin­gut una metàfora vivent de la “cons­trucció” euro­pea. Un any i mig abans de la sig­na­tura –el 12 de juny de 1985– del trac­tat d'adhesió d'Espa­nya i Por­tu­gal a la Comu­ni­tat Econòmica Euro­pea (pri­mer i autèntic nom de l'actual marca Unió Euro­pea; pur màrque­ting) es mun­tava a Girona l'escul­tura A Europa, d'Andreu Alfaro, al bell mig del gran gira­tori cen­tral de la nova plaça d'Europa. Amb aquesta acció exe­cu­tada el gener de 1984 s'ini­ci­ava un procés de recu­pe­ració de la sobi­ra­nia muni­ci­pal sobre uns ter­renys on l'Ajun­ta­ment mai no havia posat els peus: nai­xia el parc Cen­tral.

Europa, la plaça, esde­ve­nia així un espai de con­fluència d'artèries urba­nes ben diver­ses: la històrica avin­guda de Sant Narcís (que con­ti­nua igual!), porta d'entrada des del veïnat de la Rodona i la car­re­tera de Santa Eugènia de Ter a les cases bara­tes; el pas­seig d'Olot, aires de la Gar­rotxa –venint de Salt i el pont del Dimoni– fins a la brisa de mar feli­uenc; petits car­rers del petit eixam­ple sant­nar­ci­senc; el mateix parc Cen­tral, res­se­guint les vies de l'antic car­ri­let des de la vella estació d'Olot fins a l'enyo­rada glo­ri­eta Boi­reta i ver­mut... la fari­nera Mont­ser­rat rere el via­ducte que havia de des­a­parèixer i la ben­zi­nera (il·legal) camu­flada entre fal­sos murs de falsa pedra, que alhora ama­gava una petita pista de ska­ters... El parc havia “cosit” (també es deia: havia “relli­gat”) la ciu­tat, d'una banda i de l'altra. La diver­si­tat era un valor a l'alça i la inter­cul­tu­ra­li­tat venia. Els murs que­ien i amb ells també cau­ria el via­ducte. La plaça era una metàfora. Qua­tre pals d'una alçada con­si­de­ra­ble per­me­tien a un cos­tat del cer­cle, sense moles­tar ningú, his­sar la ban­dera de la ciu­tat, la senyera, la cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyola i l'euro­pea este­lada. I l'escul­tura d'Alfaro man­te­nia el movi­ment amb l'efecte òptic amb què l'autor l'havia dotat amb l'espi­ral indi­cant el futur: qui anant en cotxe, moto, bici o a peu no havia parat atenció a aquesta il·lusió i s'hi havia il·lusi­o­nat?

Però tot ple­gat ja és història. Europa i la plaça. Els murs no han cai­gut, el via­ducte tam­poc. Se n'han cons­truït d'altres més ele­vats i fin­gers hor­ri­bles. El punt de con­fluència ha estat esmi­co­lat. Les ban­de­res dels pobles, arri­a­des. La UE tor­nar a ser pura CEE. L'escul­tura del desi­deràtum vaga per­duda fugint nord enllà, com els nos­tres refu­gi­ats.