Transparència, ara sí?

Síl·labes enca­de­na­des que drin­guen, una sono­ri­tat agra­da­ble, sobre­tot si ho com­pa­rem amb ter­mes de so més greu com ara opac, fos­cor o cor­rupció. Per això trans­parència és un con­cepte tan uti­lit­zat pels polítics per guar­nir els seus dis­cur­sos, espe­ci­al­ment quan estan a l'opo­sició. Com si es tractés d'aque­lles ulle­res que s'adap­ten a la llum exte­rior, el com­promís de molts polítics de prac­ti­car la trans­parència can­via en el trànsit de l'opo­sició cap al poder. Des de la pol­trona es té una altra pers­pec­tiva, les pri­o­ri­tats can­vien i saber-se con­tro­lat no agrada a ningú, de manera que les nos­tres admi­nis­tra­ci­ons han prac­ti­cat fins avui una trans­parència (o una trans­lu­ci­desa) de mínims, des­ga­nada i apàtica. Ha fet falta apro­var dues lleis de trans­parència, una d'esta­tal i una de cata­lana, per obli­gar a difon­dre el pres­su­post, o les retri­bu­ci­ons del per­so­nal, o el detall de les des­pe­ses o tan­tes altres dades que és de sen­tit comú que tot­hom ha de conèixer. Som d'una manera que neces­si­tem nor­mes i més nor­mes per obli­gar-nos a actuar ade­qua­da­ment. A risc de gene­ra­lit­zar massa, podem dir que l'admi­nis­tració ha prac­ti­cat en aquest àmbit una mena de des­po­tisme democràtic: tre­ba­llava per al ciu­tadà però sense el ciu­tadà. Les lleis de trans­parència volen que tre­ba­lli per al ciu­tadà però també amb el ciu­tadà al cos­tat, escol­tant-lo en tot moment, adme­tent que par­ti­cipi no només quan l'admi­nis­tració el con­vidi a fer-ho, per­me­tent-li veure com tre­ba­lla i enten­dre per quin motiu ha pres una decisió i no una altra. Anys enrere el ciu­tadà veia el fun­ci­o­nari a l'altre cos­tat de la fines­treta. Ara el veu rere un mos­tra­dor o una taula, atès còmoda­ment i amb ama­bi­li­tat. Les lleis de trans­parència i les noves tec­no­lo­gies han de per­me­tre que el ciu­tadà passi a l'altre cos­tat del mos­tra­dor. El canvi cos­tarà i al prin­cipi farà sen­tir incòmoda molta gent. Per això cor­rem el perill que la trans­parència no es pro­du­eixi en grau sufi­ci­ent, que s'aca­bin apli­cant fórmu­les que en limi­tin el seu impacte rege­ne­ra­dor. Les lleis de trans­parència es que­den encara cur­tes en molts aspec­tes, per exem­ple els qua­ranta-cinc dies que pot tri­gar l'admi­nis­tració a con­tes­tar, i pot­ser són exces­si­ves en altres, com haver de publi­car el patri­moni i deu­tes dels càrrecs elec­tes, però són una bona base per avançar. Per con­ver­tir la trans­parència en alguna cosa més que una paraula que queda bé pro­nun­ciar ja només ens calen polítics radi­cal­ment oberts, fun­ci­o­na­ris amb cul­tura de ser­vei i ciu­ta­dans exi­gents.