Política de clan

Una de les pro­fun­des decep­ci­ons d'alguns dels moments en els quals l'esquerra assu­meix el poder és que el seu mis­satge igua­li­tari i uni­ver­sa­lista es dis­sol de sobte en pràcti­ques i pul­si­ons pròpies del neolític. Les deci­si­ons rela­ti­ves als nome­na­ments que ha pro­mo­gut Ada Colau i el seu equip tot just assu­mit el govern de la ciu­tat de Bar­ce­lona han con­fir­mat aquesta inèrcia gai­rebé tri­bal. La com­petència, la inte­gri­tat, fins i tot la coherència ideològica han estat des­plaçades sense gai­res con­tem­pla­ci­ons a favor de la selecció de fami­li­ars direc­tes (sigui en càrrecs a l'Ajun­ta­ment sigui en càrrecs a la for­mació política retribuïts amb recur­sos públics) o de col·labo­ra­dors vin­cu­lats al pas­sat pro­fes­si­o­nal dels diri­gents sense que les res­pon­sa­bi­li­tats tècni­ques que s'asso­cien al nou càrrec tin­guin gaire relació amb les habi­li­tats demos­tra­des amb ante­ri­o­ri­tat. Aquest dar­rer seria el cas de la nova direc­tora de comu­ni­cació de l'Ajun­ta­ment, Àgueda Bañón, web­mas­ter i maque­ta­dora de l'Obser­va­tori de Drets Econòmics, Soci­als i Cul­tu­rals, del qual pro­ce­dien també la mateixa Ada Colau i Gerardo Pisa­re­llo, a més d'acti­vista en matèria de lli­ber­tat sexual i coau­tora d'un blog sobre por­no­gra­fia alter­na­tiva. Aquells que es pre­sen­ten com a màxim expo­nent de la moder­ni­tat i de la capa­ci­tat trans­for­ma­dora de la rea­li­tat sem­bla, doncs, que des del pri­mer moment repro­du­ei­xin els lli­gams de fide­li­tat i de sang que carac­te­rit­za­ven els des­po­tis­mes. I con­tra això, pre­ci­sa­ment perquè ens tro­bem a la moder­ni­tat, no s'hi val al·legar que la dreta sem­pre ha comp­tat amb molts recur­sos per reclu­tar els qua­dres més pre­pa­rats sota el sis­tema de valors que ella mateixa ha gene­rat. Les infi­ni­tes pos­si­bi­li­tats d'infor­mació, de comu­ni­cació i de relació que ens ofe­reix el pre­sent, tot començant pre­ci­sa­ment per la sòlida for­mació acadèmica d'alguns dels mem­bres del govern muni­ci­pal, hau­ria de per­me­tre un com­por­ta­ment menys viciat de nepo­tisme sense que això esti­gui renyit amb l'adhesió a l'ideal polític. De fet, és pre­ci­sa­ment per adhesió a l'ideal polític que aques­tes deci­si­ons de Colau i el seu equip no han estat gens encer­ta­des.

Com tam­poc no ha estat encer­tat, i també per motius ideològics, el nome­na­ment de Jordi Martí com a gerent de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. En part Bar­ce­lona en Comú ha tri­om­fat per la seva capa­ci­tat de des­mar­car-se d'una llarga admi­nis­tració soci­al­demòcrata de la ciu­tat que ha estat còmplice dels pit­jors abu­sos de l'oli­gar­quia econòmica que l'esquerra alter­na­tiva ara en el poder havia denun­ciat. Però el pri­mer que deci­deix la nova alcal­dessa és col·locar en una posició clau un repre­sen­tant d'aquest vell ordre que prova de sobre­viure mal­grat haver fomen­tat l'ensul­si­ada de bona part dels seus antics votants. La lec­tura imme­di­ata és que tal vegada, amb el seu gest, Colau està reco­nei­xent la con­tinuïtat ideològica entre la seva gestió i la del PSC (la con­tinuïtat amb la d'ICV és evi­dent que es manté tenint en compte que, mal­grat alguns sacri­fi­cis com el de Ricard Gomà, s'inte­gra­ven a la can­di­da­tura de Bar­ce­lona en Comú). Un fil que uneix deter­mi­nats patro­ci­na­dors del nou movi­ment amb càrrecs i ins­ti­tu­ci­ons de l'admi­nis­tració soci­a­lista (com el mateix obser­va­tori DESC). Però el més pre­o­cu­pant en el con­text de la Cata­lu­nya actual no és que es man­tin­gui la con­tinuïtat entre les polítiques soci­a­lis­tes i les de Bar­ce­lona en Comú en l'ordre soci­o­e­conòmic, sinó que Bar­ce­lona en Comú sigui el prin­ci­pal hereu del PSC (en espera de com evo­lu­ci­ona la con­fluència en una hipotètica Cata­lu­nya en Comú) en l'ordre naci­o­nal. En con­cret, que allò en comú sigui la fórmula per­fecta per recap­tar el vot de l'ambigüitat naci­o­nal, que aglu­tini els sec­tors de les clas­ses popu­lars que encara aspi­ren a una reforma de l'Estat espa­nyol perquè no poden assu­mir una rup­tura que els con­fronti amb aspec­tes essen­ci­als de la seva iden­ti­tat. En defi­ni­tiva, un esquer per als vots d'una esquerra que vol­dria tor­nar a un pas­sat sense com­mo­ci­ons sobi­ra­nis­tes, a ama­gar el cap sota l'ala, sota l'ala d'Espa­nya, a redós del clan de sem­pre.