Puig de les Basses

Vaig pro­me­tre que en par­la­ria i  les pro­me­ses s'han de com­plir. S'han de com­plir sem­pre totes, sí, però aquesta espe­ci­al­ment. El pas­sat dis­sabte onze  de juliol a dos quarts de sis de la tarda, amb una calor que des­feia el quitrà, con­vi­dada per la bibli­o­tecària del cen­tre, vaig acom­pa­nyar, jun­ta­ment amb  el repu­tat i pres­tigiós advo­cat pena­lista Car­les Mon­gui­lod,  l'il·lus­trat i savi escrip­tor Javier Cer­cas, premi Naci­o­nal de Nar­ra­tiva 2010, a la presó Puig de les Bas­ses de Figue­res per par­lar de la seva novel·la Las leyes de la fron­tera.  Alguns pre­sos s'havien lle­git el lli­bre i la idea era fer-ne una xer­rada.

Fa qua­tre anys, amb els matei­xos acom­pa­nyants i per un motiu simi­lar, jo havia estat a l'antiga presó de Figue­res;  un cen­tre de reclusió que ales­ho­res ja em va sem­blar, per obso­let i ple de man­can­ces, que recla­mava a crits una jubi­lació.

El nou cen­tre peni­ten­ci­ari és  una presó del segle XXI amb infra­es­truc­tu­res modèliques i amb totes les garan­ties de con­fort que una soci­e­tat  civi­lit­zada ha d'exi­gir per als seus reclu­sos.  Sí, és moderna, amb ser­veis i espais ade­quats i amb dutxa a les cel·les, sí,  però no ens equi­vo­quem:  és una presó. Un lloc d'inter­na­ment on les por­tes estan sem­pre tan­ca­des dar­rere i davant teu, un indret  on la pèrdua de lli­ber­tat, la  dis­ci­plina, l'ordre i el tre­ball  per recon­duir acti­tuds delic­ti­ves bus­cant la  rein­serció dels reclu­sos a la soci­e­tat mar­quen la vida diària dels homes, les dones i joves  que hi viuen. Un espai on ningú no hi vol anar a parar i tot­hom en vol sor­tir. Un espai on el tracte és i ha de ser exqui­sit i l'exigència i auto­ri­tat no poden tenir con­ces­si­ons.

La tertúlia amb els reclu­sos va ser molt il·lus­tra­tiva. Cada un tenia una vida per expli­car, una neces­si­tat per rei­vin­di­car i un desig per pro­cla­mar. Des del res­pecte més abso­lut i amb tot el pro­to­col del tracte que ells matei­xos esta­blei­xen se'ns va fer evi­dent de nou, als forans d'aque­lla rea­li­tat entre bar­rots, que la vida es pot tren­car en un moment, que la pla­ci­desa del pre­sent i del futur son fràgils i que l'equi­vo­cació, l'error i el delicte poden ser molt a prop nos­tre. Molt més a prop del que a vega­des ens pen­sem.