Reagrupaments

Que el moment és excep­ci­o­nal des de qual­se­vol punt de vista ho demos­tren els rea­gru­pa­ments de tota mena que s'estan pro­duint en les for­ces polítiques tant amb vista a les elec­ci­ons del 27 de setem­bre com pel que fa a les gene­rals, es pro­du­ei­xin quan es pro­du­ei­xin aques­tes, ja que el resul­tat de les pri­me­res ni tan sols amb una con­tun­dent aposta per la inde­pendència evi­ta­ria alguna mena de mani­o­bra ulte­rior en el ter­reny del legis­la­tiu esta­tal.

Els tra­di­ci­o­nals eixos de reflexió ideològica es veu­ran dis­tor­si­o­nats per la neces­si­tat de deci­dir (!) què ha de pre­val­dre en el moment cul­mi­nant. La neces­si­tat d'optar es dóna sobre­tot en els par­tits que es nodrei­xen de la con­fron­tació, podríem dir, els més clara­ment ple­bis­ci­ta­ris. Si en l'època del més gloriós Aznar es retro­a­li­men­ta­ven PP i ERC, ara van acom­pa­nyats res­pec­ti­va­ment per Ciu­ta­dans i CDC. Aquests dos fronts llui­ten sobre l'eix iden­ti­tari, ente­nent o donant per supo­sat que és un cop deter­mi­nada l'opció gua­nya­dora d'aquesta pugna quan s'hau­ran de deci­dir els altres temes, l'esbi­aix ideològic que hagi de pren­dre el nou estat. La diferència, però, entre un bàndol i l'altre és que PP i C's no estan dis­po­sats a reconèixer una altra victòria que la seva, és a dir, que sols enten­dran ple­bis­citàries les elec­ci­ons del 27-S si el resul­tat els dóna la raó. La qual cosa des­le­gi­tima molt més la seva posició que l'even­tual incom­pli­ment de lleis que es pogués pro­duir per part del seu con­trin­cant en cas de gua­nyar la par­tida i no veure-ho reco­ne­gut. De fet, més ben­zina per a qui en altres cir­cumstàncies pre­fe­ri­ria la unió.

Al mig que­den dues for­ma­ci­ons polítiques que diuen no deci­dir-se: el PSC no vol for­mar part de cap front uni­o­nista, però ai!, sí que ho vol el PSOE. I UDC no vol tam­poc jugar a la con­fron­tació, que divi­deix el seu cor entre el cata­la­nisme i un statu quo on sem­pre s'ha lluït, però ha hagut de dir que no anirà a la mani­fes­tació de l'11 de Setem­bre, perquè no és temps de gri­sos, el color de la rea­li­tat, con­ve­ni­ent per a la gestió quo­ti­di­ana, poc de moda ara.

Però el seces­si­o­nisme juga també una par­tida tant o més incerta que la inde­pendència. Es tracta de la revolta social ati­ada per la crisi i el dete­ri­o­ra­ment de les con­di­ci­ons de vida de la gent; en un con­text de penúria és ver­sem­blant plan­te­jar-se la super­vivència com la ver­ta­dera pri­o­ri­tat, i ben difícil fer veure que la tra­ves­sia en el desert que pot sig­ni­fi­car con­que­rir un estat propi hagi de pas­sar al davant. Pot­ser per això s'ha produït aquesta mena de sub-front elec­to­ral, on llui­ten Podem (curi­o­sa­ment aquí unit a l'únic par­tit ambigu que no s'ha esquinçat per la qüestió iden­titària) i la CUP: juguen sobre el mateix tau­ler, aquests sí que defu­gint els pac­tes ideològics con­tra natura, a veure què engresca més: empi­par l'esta­blish­ment català i dina­mi­tar el procés (Podem és també el perillós sub­marí atiat per mit­jans de comu­ni­cació esta­tals sobre les vel·leïtats seces­si­o­nis­tes) o empi­par a la vegada tot l'esta­blish­ment (la CUP és el par­tit anti­sis­tema que con­cita més ani­mad­ver­si­ons, les d'aquí i les d'enllà).

Des d'aquesta pers­pec­tiva, per enèsima vegada el lide­ratge del Pre­si­dent sorprèn. Cert és que com tots els que veri­ta­ble­ment ho són, sols en podrem ava­luar la missió i la visió des del futur. Però veient com altre cop el que sem­blava impos­si­ble s'ha produït (una quasi única llista, una llista amb polítics, una llista on ell hi és...), donant res­posta a l'únic clam, el d'uni­tat, que per no ser- hi havia acon­se­guit apai­va­gar els ànims d'una visi­ble i con­tun­dent part de l'inde­pen­den­tisme, no tinc dub­tes, i torno a l'inici, que per múlti­ples motius, rea­gru­pa­ments inver­sem­blants avi­sen que el moment és sin­gu­lar. Tant de bo la gestió n'esti­gui a l'altura.