Feres

El zoo és un circ sense aplau­di­ments. Per això tenen raó alguns empre­sa­ris de circ quan lamen­ten que a ells se'ls pro­hi­beixi fer sor­tir a la pista ani­mals sal­vat­ges i que aquesta mateixa mà de ferro no s'apli­qui també a altres exhi­bi­ci­ons igual­ment de depri­ments. El pro­blema del nos­tre Par­la­ment a l'hora de regu­lar els drets dels ani­mals és que vol estar a l'avant­guarda euro­pea però sem­pre fa curt. Ja ens vam que­dar a mig camí quan vam pro­hi­bir els toros i vam con­sen­tir els cor­re­bous, que és com per­se­guir els atra­ca­ments als bancs i per­me­tre les estre­ba­des. Ara, la sana decisió de posar fre a l'explo­tació cir­cense de les feres també ens deixa a mit­ges. L'obser­va­tori que es crearà ser­virà, almenys, per exa­mi­nar a fons la qüestió i deter­mi­nar si a la llista d'ani­mals sal­vat­ges sot­me­sos a l'explo­tació humana cal afe­gir-n'hi també algun de domèstic. Perquè, no ho obli­dem, a vega­des les mas­co­tes són les que reben un tracte més sal­vatge dels pro­pi­e­ta­ris. Però tor­nem a la pista. Els circs clàssics sem­pre han tin­gut dues cares. La pri­mera: el gla­mur de les actu­a­ci­ons, el lluïment dels ensi­nis­tra­ments, la recom­pensa del públic. La segona: el tuf de les gàbies, la tris­tor fonda dels ulls empre­so­nats rere els bar­rots, la indolència de les bèsties cap­ti­ves. És a dir, el més sem­blant al que pots tro­bar en un zoo. I no només al zoo. Els empre­sa­ris també recor­den que la doma de cavalls
als esde­ve­ni­ments hípics o la uti­lit­zació d'ele­fants o de lle­ons –per citar alguns exem­ples– en anun­cis tele­vi­sius eme­sos per la tele­visió pública hau­ria de tre­pit­jar les matei­xes sus­cep­ti­bi­li­tats que l'espec­ta­cle del circ.

Ara som a la Fira de circ al car­rer de la Bis­bal, aquesta cita esti­uenca que cada any omple la capi­tal del Baix Empordà d'equi­li­bris­tes, sal­tim­ban­quis, pallas­sos i cap ani­mal. Un dels funam­bu­lis­tes que acaba de reco­llir els aplau­di­ments del nombrós públic per l'actu­ació que ens acaba d'ofe­rir s'aco­mi­ada amb una reflexió que sem­bla des­ti­nada a tan­car aquesta columna: “El millor amic de l'home és el gos, però el millor amic del gos és un altre gos.”