Opinió

Viure sense tu

Espectres

Gaudí té una relació mal resolta amb Barcelona

A Rafael Argu­llol se li ha apa­re­gut Gaudí, com a tants pas­tors i pas­to­res se'ls ha apa­re­gut en algun moment la Mare de Déu en una pineda, font o a qual­se­vol revolt on ara hi ha una ermita. Se li ha apa­re­gut la pulsió cre­a­dora de Gaudí, que és una figura de l'abast de Miquel Àngel, de Beet­ho­ven o de Vic­tor Hugo, i que toca les fron­te­res de l'espi­ri­tu­a­li­tat i les de la raó matemàtica que domi­nen els arqui­tec­tes per bas­tir qual­se­vol edi­fici. La llum del Camp de Tar­ra­gona, de Riu­doms, Cam­brils, Reus feta edi­fici, en la cate­dral dels pobres, l'última cate­dral en cons­trucció a Europa. En aquest intent de tras­lla­dar la imatge de les mun­ta­nyes de Mont­ser­rat al bell mig de la capi­tal, tal com pas­sava amb els mapes del 1700.

El filòsof, assa­gista i gran viat­ger mira d'expli­car a Mi Gaudí espec­tral la seva relació amb la Sagrada Família, dife­rent i sem­blant a la que hi podem tenir molts cata­lans i la que hi tin­dran aquest estiu els turis­tes que ara ja no faran cua al car­rer. Argu­llol explica en un relat breu aquesta relació mal resolta entre Gaudí i la ciu­tat de Bar­ce­lona, entre la soci­e­tat i els cre­a­dors. Quan era petit ningú no donava un duro per Gaudí, mal­grat que la seva tia Andrea ja asse­gu­rava que era un sant, i quan estu­di­ava recorda que a la Pedrera hi havia un bingo i els pro­fes­sors d'arqui­tec­tura pla­ni­fi­ca­ven fer de la Sagrada Fami­lia un apar­ca­ment.

A Cata­lu­nya hi ha res­sen­ti­ment en la vida púbica i pri­vada, un recel que ens domina en totes les esfe­res, i també això s'aboca, en la relació i con­si­de­ració del propi país cap als seus genis, aquells que tenen una altura que ho des­borda tot, com és el cas d'Antoni Gaudí. Per capa­ci­tat intel·lec­tual, per dimensió cre­a­tiva, per obra. L'arqui­tecte més cone­gut arreu del món, dar­rere del flo­rentí Bru­ne­lleschi, segueix tenint una relació mal resolta amb Bar­ce­lona. Pot­ser perquè com escriu Argu­llol l'art té una dimensió caníbal que devora tot el que és humà per nodrir-se i per créixer. Pot­ser perquè l'art ens inter­roga. D'on neix aquest auto­odi?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia