Els rabiüts

L'incendi d'Òdena ha tor­nat a demos­trar que el fac­tor humà fun­ci­ona de manera rao­na­ble. Un foc a l'estiu en aquesta part del món es des­boca en qüestió de minuts. A recer de les altes tem­pe­ra­tu­res, la baixa humi­tat, la sequera i tot allò que con­ver­teix el bosc en “un pol­vorí”, tal com declama el tòpic. Resulta ine­vi­ta­ble, per tant, que els afec­tats se sen­tin sovint des­em­pa­rats. I mal­grat això i mal­grat tot, bom­bers i agents fores­tals fan bé la feina que els cor­res­pon. N'hem après. Ara, l'incendi d'Òdena ha fet aflo­rar també els imper­ti­nents d'ofici. En pri­mer lloc, aquells que apro­fi­ten qual­se­vol cir­cumstància per repe­tir la can­tata habi­tual. Segons ron­di­nen, el govern d'Artur Mas no atén bé els focs –o els malalts, o els avis, o les gavi­nes– perquè dedica els recur­sos a fer el pape­rina sobi­ra­nista. Així ho tor­na­ven a repi­car ahir alguns diri­gents del PP. Apli­cant amb justícia la seva teo­ria, el govern de Mari­ano Rajoy s'estima més dedi­car recur­sos a la Casa Reial que a la lluita con­tra la pobresa infan­til. Però això ja no els val. Perquè allà poden deci­dir en què es gas­ten els pres­su­post i ací no. Sí, bwana. En segon lloc, les xar­xes, tan sofer­tes, han tor­nat a cedir espai als qui exi­gei­xen que els cata­lans no rebin ajuda de l'Estat o de “les altres comu­ni­tats”. “Si volen viure sols, que vis­quin sols!”, pro­cla­men. Són els matei­xos que alhora els exi­gei­xen soli­da­ri­tat incon­di­ci­o­nal per a les matei­xes comu­ni­tats o l'Estat. Reben­ta­ran d'un atac de feri­dura. O de con­tra­dicció.