Natàlia Molero

Crec que una de les últi­mes piu­la­des a Twit­ter que vaig lle­gir de Natàlia Molero era del 2014, de poc abans de les elec­ci­ons euro­pees. Hi deia el següent: “Si una majo­ria del país avui, ara, se sent única­ment part d'Europa és el moment de dir-ho en aquests comi­cis.” Expres­sava així dues de les seves grans con­vic­ci­ons: l'euro­pe­isme i el cata­la­nisme. Després, ho he com­pro­vat, perquè a les xar­xes soci­als la gent no es mor fins que algú no n'eli­mina el per­fil, no va fer cap més piu­lada, només un parell de retuits. Lla­vors vaig saber que estava malalta. M'ho va dir ella mateixa un dia que van coin­ci­dir al pro­grama Cata­lu­nya Opina, avui ja des­a­pa­re­gut.

Vaig conèixer Natàlia Molero quan ella era cap de gabi­net del con­se­ller de Cul­tura, Jordi Vila­jo­ana. Devia ser el 2001 o el 2002, no ho recordo exac­ta­ment, però sí que recordo el lloc, perquè era un petit res­tau­rant, el Bacus, que està situat a la can­to­nada de mun­ta­nya, en direcció al Besòs, del car­rer París amb Vila­do­mat, a prop de la seu d'Angle Edi­to­rial, on ser­vi­dor hi tenia una taula per poder tre­ba­llar. Vam que­dar a dinar i jo vaig arri­bar una mica abans que ella. Va fer una entrada tri­om­fal, espec­ta­cu­lar, girant el cap per tirar enrere els llargs cabells ros­sos. Alta, forta, amb caràcter, ria­llera, atrac­tiva, aque­lla dona no es cor­res­po­nia gens ni mica al patró que es difo­nia de les dones con­ver­gents, totes bea­tes i amb monyo estil Marta Fer­ru­sola.

No fa gaire vaig lle­gir una entre­vista amb la pre­si­denta de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, Mercè Conesa, en la qual la peri­o­dista que l'entre­vis­tava insis­tia en el tòpic amb tota mena de referències a la desin­hi­bició, el ves­tu­ari i la cabe­llera lle­o­nina de l'alcal­dessa de Sant Cugat. No dic que les tie­tes cata­la­nes no exis­tei­xin i que, a més, votin Con­vergència, però les dones com­pro­me­ses de CDC que he cone­gut —començant per la vete­rana Carme-Laura Gil, pas­sant per Magda Ora­nich, fins arri­bar a Merit­xell Borràs i Neus Munté—, no encai­xen gens al patró de dones car­rin­clo­nes que els atri­bu­ei­xen els adver­sa­ris. El tòpic és que si estàs rela­ci­o­nat amb el món con­ver­gent has de ser, forçosa­ment, intel·lec­tu­al­ment dis­minuït i pagès. Els pre­ju­di­cis són doble­ment greus en el cas de les dones, perquè, si des­ta­quen, és, a més, perquè estan pro­te­gi­des per un home. Vostès ja m'ente­nen. Pur mas­clisme que fins i tot és ali­men­tat per supo­sa­des dones pro­gres­sis­tes.

A Natàlia Molero li va pas­sar això quan va ser nome­nada cap de gabi­net del con­se­ller de Cul­tura Jordi Vila­jo­ana, a pesar del seu currículum pro­fes­si­o­nal i polític ante­rior, a l'Ajun­ta­ment de Girona i a la Fil­mo­teca. Quan en vaig reu­nir amb ella jo n'estava al cas, a pesar que la conei­xia poc. Tan­ma­teix, al cap de cinc minuts ja m'havia obli­dat d'aque­lla xer­ra­meca. I no tan sols perquè vaig recor­dar la deli­ca­desa d'un antic lli­bre seu, Aquí hi ha el meu pin­ta­lla­vis, publi­cat el 1997 i que és a mig camí entre dos gèneres, la novel·la i el recull de con­tes, sinó per la força dels seus argu­ments sobre l'ima­gi­nari naci­o­nal, el cata­la­nisme i la gestió cul­tu­ral. Tenia idees i les defen­sava amb con­vicció. A les tele­vi­si­ons defen­sava les seves idees sense l'agror i el sec­ta­risme habi­tu­als de ter­tu­li­ans amb car­net a la but­xaca.

Aquell dia inde­ter­mi­nat que la Natàlia em va con­vo­car a dinar, em va dema­nar si esta­ria dis­po­sat a par­ti­ci­par en la comissió que pre­si­dia l'ales­ho­res regi­dor de Cul­tura de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, l'actual con­se­ller de Cul­tura, Fer­ran Mas­ca­rell, que es dedi­cava a pen­sar què calia fer amb les ruïnes del Born. Vaig accep­tar l'ofe­ri­ment i ella mateixa va orga­nit­zar un altre dinar amb Jordi Vila­jo­ana, el con­se­ller. També en recordo el lloc, el Suquet de l'Almi­rall. Va ser un dinar molt diver­tit. Al davant meu tenia dues per­so­nes amb un gran sen­tit de l'humor. Al final no ens vam aca­bar d'enten­dre, això ara no fa al cas, però vam con­ti­nuar l'amis­tat.

Quan ser­vi­dor va accep­tar de diri­gir la Fun­dació Cat­Dem, la Natàlia va for­mar part del nou patro­nat que es va for­mar. Men­tre hi havia qui mar­xava encara no sé ben bé per què, ella es va con­ver­tir en una de les grans defen­sors de la Casa Gran del Cata­la­nisme, que era la raó de ser de la remo­de­lada Fun­dació Trias Far­gas, molt abans que esclatés l'escàndol per l'estafa del Palau de la Música. La Natàlia sem­pre va estar al cos­tat d'aque­lla idea, amb el mateix espe­rit i la mateixa ener­gia vital que el dia que vaig conèixer-la.

Men­tre escric aquest obi­tu­ari em revé al cap la seva mirada i el seu som­riure. Reia a plaer i amb l'ento­nació pecu­liar de les comar­ques giro­ni­nes. En un país en què qui parla i riu amb accent cata­la­nesc és con­dem­nat a gale­res, Natàlia Molero va exhi­bir el seu amb intel·ligència, coque­te­ria i mur­ri­e­ria. Adéu-siau, Natàlia.