I de cop i volta la infelicitat

Hi ha qui creu en la feli­ci­tat. Hi ha qui creu que la feli­ci­tat exis­teix i que atra­par-la és pos­si­ble. Es tracta de gent que pot­ser ha pas­se­jat un cap­ves­pre d'estiu pels car­res del barri mari­ner de Cas­tell­de­fels for­mat per gra­ci­o­ses case­tes de planta baixa i pis, pro­pi­e­tats enjar­di­na­des i empis­ci­na­des, de teu­la­des ombre­ja­des per la ver­dor d'uns pins altíssims, fin­ques deli­mi­ta­des per uns murs bai­xos que per­me­ten al badoc badar i que se li facin les dents llar­gues. Hi ha qui creu que la feli­ci­tat viu dins d'aques­tes case­tes, a cent metres de la platja. Però un dia la mar s'embra­via, o la ment humana s'ennu­vola, i un tret de pis­tola, o qua­tre, fan que el badoc topi de cara amb la infe­li­ci­tat. Aquesta sí que exis­teix i quan mos­sega fa mal de veri­tat.