Opinió

Paga-li el gall! (i II)

El que està fora de dubte és que Grècia no podrà pagar mai el seu deute

La història de la nego­ci­ació de la troika amb Grècia s'ha conduït més en clau elec­to­ral per Grècia, i també pels països de la UE, que pac­tant amb Grècia les refor­mes que més ingres­sos fis­cals li apor­ten i que més esti­mu­len la seva eco­no­mia. A vol­tes sem­blava que per als nego­ci­a­dors es trac­tava de demos­trar qui manava, és a dir, qui posava l'última con­dició que la con­tra­part estava obli­gada a accep­tar. El referèndum a Grècia tenia aquest objec­tiu mal­grat que el resul­tat no ha millo­rat el posi­ci­o­na­ment grec, per a Europa la posició grega comp­tava menys que l'exem­ple per a la resta d'estats mem­bres. S'havien de com­plir les regles, posició ale­ma­nya, per sobre de qual­se­vol altra con­si­de­ració.

La qüestió a debat és si la sor­tida de Grècia de l'euro, seguida d'una deva­lu­ació pro­ba­ble­ment supe­rior al 40%, és millor per a la seva eco­no­mia a llarg ter­mini; a curt és segur millor el pedaç d'un crèdit pont seguit d'un ter­cer res­cat, perquè la deva­lu­ació supo­sa­ria una reducció del deute en la pro­porció d'aquesta, però també una difi­cul­tat per finançar-se i per tant de dis­po­sar d'una mínima liqui­di­tat per man­te­nir el país en marxa. Diu Paul Krug­man: “La sor­tida de Grècia de l'euro seria enor­me­ment per­ju­di­cial a curt ter­mini però brin­da­ria a Grècia l'opor­tu­ni­tat d'una recu­pe­ració real.” El que està fora de dubte és que Grècia no podrà pagar mai el seu deute, com no ho va fer Ale­ma­nya al 1923, al 1933, al 1953 i al 1989; però es podrà arri­bar a un superàvit net, superàvit sense el ser­vei del deute? Si no es pot la sor­tida de l'euro és ine­vi­ta­ble.

Un Estat petit com Grècia, amb un PIB de 209.000 M€, a Cata­lu­nya és de 205.000 M€, i 11 M d'habi­tants per 7,5 M Cata­lu­nya, ha posat en evidència les carències de l'estruc­tura econòmica euro­pea i de l'euro. La con­seqüència és clara, no és aquesta tan sòlida com sem­blava...

La diver­si­tat de les eco­no­mies de l'euro fa extre­ma­da­ment difícil a la pràctica la moneda única. És necessària una estruc­tura fede­ral forta i amb recur­sos que per­meti trans­fe­ri­ments de des­pesa i inversió entre estats, endeu­ta­ment glo­bal i una mínima har­mo­nit­zació fis­cal. Les mesu­res per con­duir l'eco­no­mia en un estat fede­ral són de caire polític i això obliga a un trans­fe­ri­ment de poder dels estats mem­bres al govern fede­ral. És aquesta la difi­cul­tat amb què es troba la UE. L'alter­na­tiva és for­ma­lit­zar regles fixes i automàtiques que obli­guin els incom­pli­dors a retor­nar din­tre dels paràmetres fixats, és a dir, a l'ortodòxia finan­cera.

La pri­mera alter­na­tiva és la defen­sada per França i Itàlia; la segona, per Ale­ma­nya, Holanda, Finlàndia... El pre­si­dent Hollande i Itàlia a través del seu minis­tre de finan­ces Pier Carlo Padoan, dema­nen més Europa i el minis­tre ale­many de finan­ces Schäuble, meca­nis­mes automàtics de cor­recció del dèficit (solució impo­sada a Espa­nya amb reforma cons­ti­tu­ci­o­nal inclosa). Són dues visi­ons opo­sa­des i irre­con­ci­li­a­bles... L'ale­ma­nya, interes­sada en el mer­cat únic per les seves expor­ta­ci­ons i la limi­tació de la con­tri­bució intereu­ro­pea; la fran­cesa reclama una major fede­ració i cessió de sobi­ra­nia. És pos­si­ble que aquesta posició fran­cesa sigui més  tàctica que estruc­tu­ral i per tant poc esta­ble en el temps, França ha estat sem­pre un estat molt naci­o­na­lista, però la rea­li­tat és ara aquesta.

És per això que Ale­ma­nya ha mani­fes­tat la volun­tat que Grècia surti de l'euro, s'esta­bli­ria un pre­ce­dent per als incom­pli­dors i s'har­mo­nit­za­rien les eco­no­mies del estats que que­des­sin din­tre de la Unió. França defensa el con­trari: una UE amb la diver­si­tat actual només és pos­si­ble amb una UE més forta i amb més pres­su­post.

És una veri­tat incon­tes­ta­ble que els països de la Unió fora de l'euro, Dina­marca, el Regne Unit o Polònia, han anat millor a par­tir de la crisi que els que estan din­tre, limi­tats per una política monetària que no a tots convé, espe­ci­al­ment a les eco­no­mies més febles del sud d'Europa.

Però a la UE hi ha un altre debat: La recepta per a la crisi ha de ser l'esta­bi­li­tat monetària, la con­tenció del dèficit i l'aus­te­ri­tat, o alter­na­ti­va­ment la injecció de liqui­di­tat en el sis­tema tal com es va fer als EUA després de la crisi econòmica de 1929. Són aques­tes les dues polítiques prac­ti­ca­des ara, als EUA la segona i a la UE la pri­mera. El resul­tat és evi­dent, la UE creix a l 1,3% del PIB i els EUA al 2,3%.

Com va dir Sòcra­tes abans de morir, “paguem el gall”, Grècia l'ha de pagar, i en el judici que el va con­dem­nar, “no sé jo qui porta la pit­jor part... si jo que sóc el con­dem­nat o vostès que són els jut­ges”, si Grècia, l'acu­sat, o la UE, el tri­bu­nal...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia