El llarg procés... d'èxit
la diana de l'octubre
de 1940, l'afusellament de Companys, mai
no s'ha superat per l'Espanya de sempre,
de dretes o esquerres
25 de juliol de 1992, “Pasqual Maragall es va girar només un segon, va assenyalar amb el dit l'antiga porta de la marató de l'estadi i el món va escoltar de la seva veu –que era la nostra, la teva, la meva, la de tots– el nom de Lluís Companys”, és el darrer paràgraf del llibre de Jordi Amat El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014). Lúcida, suggeridora i important aportació per entendre el present. Obra magna.
Ens cal analistes arriscats, gent que treballi a fons a partir de textos i documents l'immediat ahir, amb qui discrepar o coincidir, tot fa riquesa intel·lectual; és una baula més de valors i d'una societat que, com la catalana, ha hagut de sobreviure enmig d'un innegable desig de genocidi cultural franquista, de renúncies de sectors socials atemorits pel que va ser la guerra i la revolució i d'uns sectors culturals de matriu espanyola que poc o res han donat suport al dret a l'existència de ser presents al món amb la nostra particular especificitat.
Una anàlisi que va des de l'inici de l'alt grau on havia arribat la Renaixença fins a la fi, en llibertat, de la cultura catalana en plena guerra, a partir del maig de 1937. Penso que la cultura catalana va estar capolada des del 19 de juliol, altra cosa no és perdre el dret més elemental, el dret a la vida. Segueix Amat pel redreçament cultural català heroic en plena clandestinitat sota una dictadura sanguinària a partir de la segona meitat del anys quaranta, tot passant per la progressiva hegemonia d'un marxisme que va arraconar el catalanisme nacional que es recuperava de la greu ferida de la Guerra Civil i l'escissió profunda d'una societat separada per una fosa plena de pors i neofranquistes. On hi havia des d'una burgesia sense Nord fins a oportunistes que sense cap mena de fre es van llançar a la recerca de diners, poder i, també, sotmetiment dòcil a l'Espanya nacionalcatòlica. Com ara pels qui segueixen decisions alienes de Catalunya, el fet social i nacional eren vistos com incompatibles. Tot un estudi que ens descriu des de l'àmbit cultural la capacitat dels mandarins culturals, barcelonins, suposadament cosmopolites, de poder dissenyar al seu antull la cultura del país amb la futura democràcia aprofitant les agonies del franquisme. Se'ls en va anar tot de gairell davant la realitat dels fets i dels vots. Va aparèixer el país complet i la seva complexitat.
L'ànima catalana del PSC va ser derrotada pel PSOE, mai tan evident i gris com en el moment present, i tot el pretès aire cosmopolita i social dels marxistes d'aleshores ha quedat en renúncia ideològica i nominal davant programes polítics que beuen del populisme, amb un afegitó, davant la revolució democràtica catalana que malda pel 27-S; aquesta avantguarda amb notoris dirigents fills de famílies franquistes té por cerval de plantejar-se trencar una Espanya borbònica centralista i corrupta.
Els ideòlegs d'ahir, els periodistes del diàleg, els moderats del pont aeri, els diaris del seny, tots són més por que crítica, fins i tot alguns mentors de Jordi Amat estan en el buit. No creuen el Rubicó cap al sí i sí, no troben on agafar-se en la banda unionista. El problema no eren l'abrupta Camacho, l'insuls Iceta, la ruleta ideològica de Rivera i menys una Unió sense brúixola democràtica. El problema és que la diana de l'octubre de 1940, l'afusellament de Companys, mai no s'ha superat per l'Espanya de sempre, de dretes o esquerres. Ara sense armes, sí amb violència ideològica, Companys continua sent tots i cada un de nosaltres en no ser acceptats a nivell d'igualtat en la nostra llengua, cultura, identitat i drets nacionals i socials.
