Els catalans no piquen

Davant del risc, el Regne Unit va ofe­rir noves com­petències en matèria fis­cal i d'auto­go­vern a Escòcia. A Espa­nya, per con­tra, posats en una situ­ació equi­va­lent, es limi­ten a anun­ciar una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal de la qual només conei­xem el que no can­viarà. Pel PSOE sabem que la pro­posta implica, per exem­ple, blin­dar el superàvit andalús, tal com s'encar­re­guen de recor­dar cons­tant­ment els diri­gents soci­a­lis­tes d'aque­lla fede­ració. I, per part del PP, ens arriba que no hi haurà cap con­cessió, ni tan sols simbòlica, en l'àmbit de la sobi­ra­nia.

És a dir que es tracta d'una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal que no només ningú no reclama sinó que no conté cap nove­tat. Però el més sig­ni­fi­ca­tiu és que, tot i així, hi ha un acord trans­ver­sal per a la simu­lació, com si els polítics espa­nyols es cre­gues­sin real­ment el que ells matei­xos estan dient i impos­tant. Per això ja han fet sor­tir a l'esce­nari els clàssics barons/bufons ter­ri­to­ri­als del PSOE i el PP a dir que no tole­ra­ran que es facin con­ces­si­ons al xan­tatge dels cata­lans, que ells no són menys que ningú, que la igual­tat entre tots els espa­nyols... Fins ara aquest vode­vil polític atra­pava els par­tits cata­lans, que s'hi impli­ca­ven per ser mare­jats, pri­mer, i més tard tri­tu­rats sense pie­tat.

Ara la fanfàrria torna a sonar i el sis­tema crida nova­ment la política cata­lana a entrar, una vegada més, en aquell labe­rint lisèrgic. Però no. Aquest cop els par­tits cata­lans no es poden per­me­tre par­ti­ci­par en la funció. Defi­ni­ti­va­ment, el públic s'ha ati­pat de veure sem­pre el mateix final. I fa molt de temps que va dei­xar d'aplau­dir.