Els kurds i l'estat

Els kurds, ni tan sols enfron­tant-se amb una de les pit­jors ame­na­ces con­tra Occi­dent, l'Estat Islàmic, ni tan sols eri­gint-se com a talla­focs del fana­tisme, tro­ben la com­pli­ci­tat de les potències mun­di­als per avançar en la cre­ació i el reco­nei­xe­ment del seu estat. Aquells que aspi­rem al mateix horitzó de sobi­ra­nia per a les nos­tres naci­ons, ni que sigui en un con­text molt dife­rent, o pot­ser pre­ci­sa­ment per això, hauríem de tenir pre­sent el caràcter vis­ce­ral­ment con­ser­va­dor de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal per adme­tre la rea­li­tat d'un nou traçat de fron­te­res. Tant és que de facto alguns ter­ri­to­ris sota con­trol d'auto­ri­tats kur­des fun­ci­o­nin com a rea­li­tats inde­pen­dents del marc cons­ti­tu­ci­o­nal en el qual les han enca­bi­des (així s'esdevé al Kur­dis­tan ira­quià, que, per exem­ple, exporta petroli sense medi­ació de Bag­dad). A efec­tes d'admissió com a sub­jec­tes de ple dret en les orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals i en els cer­cles diplomàtics s'esta­ve­llen amb el mateix mur infran­que­ja­ble amb el qual, irònica­ment, també topen el giha­dis­tes de l'EI un altre exem­ple d'estruc­tura esta­tal que fun­ci­ona al marge de qual­se­vol reco­nei­xe­ment. Els kurds, a més, a causa del seu enfron­ta­ment amb Tur­quia, han de bre­gar amb una dosi molt més ele­vada de cinisme per part de les can­ce­lle­ries occi­den­tals que els seus agres­sors. Els EUA han acon­se­guit que Erdo­gan per­meti l'ús de bases mili­tars situ­a­des al sud de la seva geo­gra­fia per ata­car el règim cri­mi­nal d'Abu Bakr al-Bagh­dadi però ha estat a costa de mirar cap a l'altra banda amb la qüestió kurda. Fins i tot abans d'aquesta con­cessió a la diplomàcia ame­ri­cana, l'OTAN al com­plet, de la qual Tur­quia també és mem­bre, no va tenir cap pro­blema a dei­xar els kurds a l'esta­cada i ren­tar-se les mans davant el fet que l'avi­ació turca bom­bar­degés posi­ci­ons kur­des que alhora també esta­ven resis­tint a l'EI. I això sense tenir en compte que fins aquest estiu la posició de Tur­quia res­pecte a l'EI havia estat molt ambi­gua i fins i tot de com­pli­ci­tat. Per quina fron­tera tra­ves­sa­ven el bon gra­pat de sim­pa­tit­zants de l'EI reclu­tats al Regne Unit o a França? Qui envi­ava sub­mi­nis­tra­ments a l'EI per impe­dir que els kurds refer­mes­sin el seu con­trol de les zones del nord de Síria aban­do­na­des per les tro­pes de Bai­xar al-Assad? Qui pro­por­ci­o­nava ser­veis mèdics als mili­tants de l'EI ferits en la seva ofen­siva sobre Kobane? Tot i aquests pre­ce­dents i aques­tes pro­ves sobre les afi­ni­tats entre Ankara i el sinis­tre cali­fat, els EUA, l'OTAN i l'UE han estat incapaços de plan­tar cara a Erdo­gan ni d'acon­se­guir que reprimís els seus car­nat­ges con­tra els kurds. De fet, tal vegada l'agenda oculta de l'acord entre Occi­dent i Tur­quia con­sis­teix en ajut logístic con­tra l'EI a canvi de per­me­tre a Tur­quia una ofen­siva oberta i devas­ta­dora con­tra la comu­ni­tat kurda dins les seves fron­te­res i en els ter­ri­to­ris de Síria i de l' Iraq en els quals l'apa­rell polític i mili­tar kurd
pugui for­jar estruc­tu­res que menin a un
estat inde­pen­dent. La detenció de polítics kurds a Tur­quia esco­llits democràtica­ment, els atacs con­tra els mili­tants del Par­tit dels Tre­ba­lla­dors del Kur­dis­tan o els assas­si­nats de civils per part de l'exèrcit turc com els succeïts la set­mana pas­sada a Kars, prop d'Armènia, així sem­bla que ho acre­di­tin.

Els cata­lans, a diferència dels kurds, no ens tro­bem al bell mig d'un con­flicte d'alta inten­si­tat que ens con­ver­teixi en un fac­tor estratègic relle­vant per a ningú. Ni tan sols comp­tem amb actors inter­na­ci­o­nals interes­sats en la des­in­te­gració de l'estat del qual pre­te­nem la secessió (com sí que n'hi ha d'interes­sats en la des­a­pa­rició, o almenys l'ampu­tació, de Síria, l'Iraq, la mateixa Tur­quia o l'Iran) i per supo­sat no tenim cap mena de poder mili­tar com el que suposa l'existència dels pesh­merga. Però almenys, per a una enti­tat que aspira a la sobi­ra­nia en la jun­gla de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal pot­ser hauríem de tenir sem­pre pre­sent la filo­so­fia que es deriva de la cèlebre dita kurda: “Els kurds no tenim amics.”