El Ripollès es pixa de riure

Face­book: el con­te­ni­dor dels hahaha, dels hehehe i dels wapa, wapo, gràcies…! Dels mil sis-cents cin­quanta mili­ons d'usu­a­ris, quants s'han tor­nat uns cre­tins sense retorn? Mai no ho sabrem. Ara bé, Mark Zucker­berg sí que sap que la xim­ple­ria, com els al·luvi­ons, creix amb les riua­des, i per això es pro­posa esten­dre la xarxa a tot el pla­neta amb el pro­jecte Aquila. Aviat conei­xe­rem, doncs, les ono­ma­to­pe­ies de les coses que es riuen sense que facin gràcia entre els par­lants de Bobong, Mor Ogoro o Makun­duchi, des d'on segur que algú ja ha pen­jat una sel­fie en què està molt i molt wapo. Tan­ma­teix hi ha espe­rança, els ho asse­guro. Per la xarxa també corre gent talen­tosa que ens enri­queix com­par­tint docu­men­tació interes­sant, refle­xi­ons i humor del bo. D'aquesta última faceta, en tenim una mos­tra a la pàgina El Ripollès Suara (abans Ripollès Today), amb més de mil segui­dors en poc temps. Tot un feno­men mediàtic a escala local. Cada dia són més els ripo­lle­sos que ence­ten el matí devo­rant una nova notícia “més falsa que Judes” i rient amb una sàtira mordaç que beu de la tra­dició del Be negre i altres publi­ca­ci­ons cata­la­nes històriques. I és clar, bola de neu, creix el nom­bre de redac­tors volun­ta­ris que envien pro­pos­tes al pro­mo­tor de la idea mit­jançant mis­sat­ges pri­vats al compte de Face­book. Ja ho veuen, una comarca de mun­ta­nya que torna a des­co­brir les vir­tuts de com­bi­nar enginy i conya mari­nera. No es pen­sin, no és un humor còmode. Hi sur­ten comerços, càrrecs i noms i cognoms que no sem­pre són inven­tats. En un món rural on tot­hom es coneix, això pot repor­tar fama al redac­tor, sí, però també algun mas­te­got. No em dema­nin, doncs, que reveli la iden­ti­tat de qui s'amaga dar­rere del nou mitjà digi­tal “de desin­for­mació comar­cal”. I és clar que ho he des­co­bert! Rigor del diari obliga. Però els repor­ters, bé, ja saben: Codi de Dret Canònic, cànon 889.1, “Sacra­men­tale sigi­llum invi­o­la­bile est, etc., etc.” El que sí que podríem anar fent és era­di­car l'estu­pi­desa de les xar­xes, oi? Perquè, com deia el Be negre en el número 1, “un cop hagis pagat quinze cèntims (...) fes d'aquest paper el que vul­guis. Ara, que ens esti­maríem més que et dedi­ques­sis a la seva lec­tura; car per alguna cosa et diuen lec­tor”... Sàpiguen, per aca­bar, que el RS no val ni quinze cèntims... perquè no té preu!