Estàs tensa, Eli

El juliol del 1992 vas reac­ci­o­nar amb molta tebior davant les mas­si­ves deten­ci­ons d'inde­pen­den­tis­tes i les poste­ri­ors denúncies de tor­tura per part dels empre­so­nats. Però acabàvem de conèixer-nos, i en aquells moments tenies la coar­tada de ser a Lon­dres. Et va inco­mo­dar que trobés científica­ment i moral­ment insos­te­ni­ble que a la defensa de la teva tesi doc­to­ral apun­tes­sis que mai no hi havia hagut una classe obrera cata­la­nista. Tu i jo com­partíem una devoció: l'obra de Jorge Semprún. Per això em va sor­pren­dre no tant que no cone­gues­sis l'obra de Pere Quart o K.L. Reich, de Joa­quim Amat-Pini­e­lla, sinó que mai mos­tres­sis cap interès per lle­gir-les. Deies que els “debats iden­ti­ta­ris” et pro­vo­ca­ven urticària, i que, enmig d'un procés de degra­dació del con­cepte clàssic de sobi­ra­nia, tu només –ale hop!– et sen­ties “ciu­ta­dana del món”. Després de la pri­mera gran mani­fes­tació inde­pen­den­tista del 2010 en con­tra de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, vas dir que, a tu, com a Imre Kertész, les grans con­cen­tra­ci­ons huma­nes et feien por. Te'n devies curar aviat, d'aquesta por, perquè el 15-M pele­gri­na­ves a la Puerta del Sol de Madrid per unir-te als indig­nats. A mesura que el movi­ment inde­pen­den­tista es va anar con­so­li­dant vas deci­dir afron­tar el pro­blema a través d'una argu­men­tació esgla­o­nada: a) “Esta no es mi guerra”; b) es tracta d'un procés col·lec­tiu d'abducció orques­trat per la bur­ge­sia cata­lana; c) Mas és un dic­ta­dor; d) Junts pel Sí és una estafa democràtica; e) si es vul­nera la lega­li­tat, caldrà que l'Estat inter­vin­gui.

Aquests dies et noto tensa, Eli. Saps que prac­ti­ques la genu­flexió davant la dreta i l'esquerra espa­nyo­lis­tes.  Però en paral·lel deus sos­pi­tar que, si des de Cata­lu­nya no hi ha una sac­se­jada forta, Espa­nya con­ti­nuarà en la seva inèrcia con­tra­re­for­mista, ja quasi atem­po­ral. Em fa, Eli, que patei­xes la síndrome del fun­ci­o­nari de la revo­lució: saps que els teus, els ver­ta­ders, en aquests moments no osten­ten el patri­moni abso­lut de la il·lusió ni la secu­la­rit­zada infal·libi­li­tat pon­ti­fi­cal. Em fa, Eli, que les màsca­res t'han que­dat engan­xa­des al ros­tre. I que ja saps que les màsca­res són el teu ros­tre.