Densitats d'opinió

És la mani­fes­tació pal­pa­ble d'un feno­men de fons –d'un fons molt pro­fund–, i apa­reix com un dels grans dra­mes col·lec­tius de l'actu­a­li­tat. Em refe­reixo als flu­xos migra­to­ris cada cop més exten­sos que rep Europa, amb inten­si­tat crei­xent. Sem­bla una dis­tracció inútil l'intent de l'admi­nis­tració del vell con­ti­nent d'esta­blir-hi cate­go­ries depe­nent de l'ori­gen i la causa, i encara de les con­di­ci­ons huma­nes de cadas­cun dels grups d'immi­grants. Tant hi fa si les cau­ses són polítiques o econòmiques, tant hi fa si fugen d'una guerra o de la pre­ca­ri­e­tat i la gana: col·lec­ti­vi­tats sen­ce­res han dei­xat d'apre­ciar horit­zons de vida als països d'ori­gen, i en bus­quen de millors en un altre lloc.

El debat sobre la qüestió és lluny de tan­car-se, fins i tot d'encar­ri­lar-se asse­nya­da­ment. Les postu­res diver­ses estan enro­ca­des: en els extrems els qui des de la uto­pia o la ingenuïtat pro­pug­nen ober­tu­res de fron­te­res més o menys indis­cri­mi­na­des, els qui amb més o menys maqui­llatge fan un dis­curs xenòfob, i al mig una mul­ti­tud de putes i ramo­ne­tes inten­tant con­ser­var el –rela­tiu– con­fort de les den­si­tats actu­als de població, i alhora man­te­nir tran­quil·la la consciència de boy-scout.

Qüesti­ons d'ordre pràctic topen amb prin­ci­pis ètics. No és el meu propòsit d'entrar en la teo­ria sobre la qüestió, ja deba­tuda i codi­fi­cada per his­to­ri­a­dors i sociòlegs. Ima­gi­nem com a metàfora una casa de dimen­si­ons i stan­ding mit­jans ocu­pada per una família, posem per cas, de qua­tre per­so­nes. Oca­si­o­nal­ment se n'hi poden aco­llir dues més –habi­tació de con­vi­dats, dos plats més a taula–, fins i tot qua­tre, tot i que la como­di­tat i el pres­su­post ja se'n res­sen­ti­ran –llits ple­ga­bles al men­ja­dor, una taula plena al pur estil neo­re­a­lista–; a par­tir d'aquí, la sobre­o­cu­pació ja és insos­te­ni­ble en tots els aspec­tes, fins i tot a ter­mini imme­diat, sobre­tot si els nou­vin­guts es pre­sen­ten sense recur­sos. Aquí entra la ide­o­lo­gia moral: fins a quin punt –esgo­tant la imatge– la pro­pi­e­tat d'aquesta casa és legítima? Fins a quin punt Europa té tot el que té per un mèrit d'esforç i tre­ball indis­cu­ti­ble, i no espo­li­ant i saque­jant patri­mo­nis natu­rals de civi­lit­za­ci­ons menys evo­lu­ci­o­na­des?

Aquest cro­nista té opinió sobre el cas, però aquí pre­fe­reix dei­xar-la a la con­si­de­ració del lec­tor, perquè el que ara li interessa és fins on afecta el feno­men a cadascú, què es té en compte quan es res­po­nen son­de­jos d'opinió. A quina balança de drets i obli­ga­ci­ons es con­si­dera obli­gat el ciu­tadà? Tal ciu­tadà ideal no exis­teix; o més ben dit, sí, però no és únic, sinó que res­pon a dife­rents tipus, tal com il·lus­tren apro­pi­a­da­ment les enques­tes. D'on treu cadascú l'arse­nal dialèctic? Dels dis­cur­sos que per­cep afins als seus pen­sa­ments, és clar. I aquí s'apre­cia una sub­til llei de balan­ces que fa que allò que més atreu cap a l'autor del dis­curs els qui hi estan d'acord és el mateix que l'allu­nya de la majo­ria. Posaré dos exem­ples diàfans.

El pri­mer, el pre­can­di­dat repu­blicà
a la pre­sidència dels Estats Units, el sàtrapa Donald Trump. Cada cop que obre la boca entu­si­asma els qua­tre –o vuit– gui­llats neo­na­zis del nucli dur del seu par­tit, però ter­ro­ritza encara més els ges­tors mode­rats i rao­na­bles, que saben que així pot­ser gua­nyarà la nomi­nació per a l'elecció final, però ni en la més deli­rant orgia alcohòlica la pre­sidència con­tra qui sigui que pre­senti el Par­tit Demòcrata.

El segon exem­ple, el dis­curs dels can­di­dats inde­pen­den­tis­tes a les nos­tres elec­ci­ons del 27-S. Ha arri­bat l'hora dels herois? Diria que no, al con­trari: no és el moment d'encen­dre els ànims que ja estan ence­sos, no és l'hora d'atiar l'entu­si­asme dels qui ja estan entu­si­as­mats: aquests ja els teniu! Més aviat és l'hora de la sere­ni­tat pos­si­bi­lista, al més pràctica, tran­quil·lit­za­dora i rea­lista pos­si­ble, per gua­nyar-se els inde­ci­sos, per refer­mar els tebis i els espo­ru­guits que es puguin refre­dar a última hora. I aquests no volen aren­gues, sinó dades objec­ti­ves i xifres. Com en l'afer dels immi­grants, que s'haurà d'enca­rar des de l'acord de la majo­ria. Una majo­ria que no es mourà mai al dic­tat d'un extrem.