Llach, més lluny

Més d'un lec­tor m'insis­teix que ara és l'hora. També la d'escriure sobre Lluís Llach. Pot­ser tenen raó. Enfi­lat dalt la llista del sí, sem­bla que sense ver­ti­gen, ell fa de trac­tora d'un tren d'inèdit viatge cap a l'aurora, amb estació en un Par­la­ment del qual al nos­tre Ver­ges dels anys sei­xanta els pocs que en ser­va­ven memòria res no gosa­ven dir-ne.

El can­tant estel·lar, l'escrip­tor con­si­de­ra­ble i l'ara polític impro­vi­sat, ha emer­git de recòndi­tes i heroi­ques subli­mi­tats o la seva forja s'ha fet en el taller d'una quo­ti­di­a­ni­tat far­cida d'apa­rents nimi­e­tats?

Sense el mar ruti­lant con­tras­tant amb el sovint terrós riu de Ver­ges, sense les tra­mun­ta­na­des que feien oscil·lar l'enllu­me­nat pen­jat sobre els car­rers del poble amb ombres inqui­e­tants i l'udol mis­teriós del vent, ¿hau­ria estat tot igual? Penso que no. I tam­poc sense algu­nes d'aque­lles apa­rents bana­li­tats suara esmen­ta­des. Com les següents:

a) No sé si la mare d'en Lluís va tenir una amiga millor que la meva mare. El que sí sé és que ella sí que ho fou per a la meva mare. Amb­dues eren mes­tres, il·lus­tra­des per l'època, amb un toc de moder­ni­tat i un pol­sim de rebel·lia que les féu pro­fun­da­ment con­fi­dents en el marc de sen­gles matri­mo­nis no reei­xits del tot. Eren impe­ni­tents lec­to­res (de Los cipre­ses creen en Dios, Viento del Este, viento del Oeste, o Sinhué, el egip­cio, és clar) i con­duc­to­res catastròfiques. En la nos­tra diària anada a la platja amb el Seat 1400 del metge Sr. Llach (les dues mares al davant i en Lluís, algun altre amic i jo al dar­rere), l'opció que­dava limi­tada a l'Estar­tit mal­grat que l'Estar­tit i l'Escala eren equi­dis­tants de Ver­ges, en no saber l'audaç con­duc­tora fer marxa enrere. L'Estar­tit ofe­ria lla­vors un iti­ne­rari que per­me­tia fer la volta per tor­nar a Ver­ges sense haver de recórrer mai a la tan temuda marxa enrere. Enda­vant, sem­pre enda­vant. Com en Lluís, que tam­poc sap fer marxa enrere. Herència clara, doncs, de la intrèpida mare.

b) ‘Auden­tes for­tuna iuvat'. En Lluís també creu en la for­tuna dels audaços, en l'ele­ment pro­fun­da­ment atzarós de la vida. I en els llocs i moments màgics. Per exem­ple, en la platja d'Empúries, la pro­di­gi­osa, ¿o no va ser un pro­digi que la mare d'en Lluís perdés un anell, des­es­pe­ra­da­ment bus­cat en va per tot­hom, en aquell racó hel·lènic, per una set­mana després, enfon­sar (no recordo si en Lluís o el seu germà) la mà en la sorra i treure-la amb l'anell col­gat al dit? Des d'aquell dia, en Lluís –que també creu en l'estadística, de l'època d'estu­di­ant d'econòmiques– sap que les pro­ba­bi­li­tats d'acce­dir a la inde­pendència per­duda són incom­men­su­ra­ble­ment supe­ri­ors a les de tro­bar un anell també per­dut en la immen­si­tat d'un sor­ral. Que tin­guem sort, invoca i canta.

c) Sort i encesa espera, com diu Espriu. En un riu de peix min­vat, cal paciència. La que tenien el meu avi, l'avi Siset, i ell amb la canya parada vora el Ter.

La història ja és prou cone­guda. Si el gover­na­dor civil (un petit Franco pro­vin­cial) havia fet alcalde de Ver­ges el metge Sr. Llach, si en Lluís fins lla­vors havia viat­jat per un únic cor­rent de la història, si encara no havia meta­bo­lit­zat la secreta rebel·lia de la seva mare, les xer­ra­des flu­vi­als amb aquell avi entra­nya­ble, nostàlgic de la per­duda República, acce­le­ra­ren el procés de canvi.

Fins a encapçalar el procés d'ara. Ignoro si també amb la vella paciència del pes­ca­dor.