Quaranta anys donant lliçons

Tants anys donant lliçons des­ta­ro­ten. Tanta supèrbia acu­mu­lada entela la vista i fa per­dre l'equi­li­bri. Tanta auto­ri­tat assi­mi­lada eleva i mareja. Per això El País és un dels únics dia­ris del món que es per­met el mateix dia que publica un arti­cle dis­cre­pant amb la seva línia ata­car-lo en l'edi­to­rial. Sense guar­dar un dia de res­pecte degut o de distància pru­dent. Ahir el cre­sol i guia de la cava­lle­ria pro­gres­sista espa­nyola va donar una dar­rera lliçó d'arrogància des­bo­cada. Va publi­car un arti­cle dels diri­gents de Junts pel Sí res­po­nent la carta de Felipe González. I va adver­tir en l'edi­to­rial que ho feia a con­tra­cor perquè “ni res­pecta l'opinió de l'altre quan es refe­reix a l'arti­cle com un libel incen­di­ari (el nos­tre diari no publica en cap cas libels), ni la seva argu­men­tació –que reproduïm lite­ral­ment– resis­teix la més lleu­gera anàlisi rao­nada o una crítica literària per benèvola que sigui”. Com par­len d'estil els qui són capaços d'escriure “el mutuo res­peto a los pro­nun­ci­a­men­tos aje­nos”, “políticos de recia estirpe” o “jefe del gobi­erno cons­ti­tu­ci­o­nal de la Gene­ra­li­tat”? Quina crítica literària benèvola aguanta aquesta prosa afec­tada car­re­gada de defec­tes? En el fons, a El País li ha dol­gut publi­car una opinió que no com­par­teix. Des de la més pro­funda intran­sigència, haver de fer-ho li ha remo­gut els budells. Tot el fel acu­mu­lat. I encara deuen espe­rar les gràcies per rebai­xar-se a con­tes­tar-la. Libels? El País en publica un cada dia: l'edi­to­rial, sense anar més lluny.