Èxode migratori i canvi climàtic

Les nos­tres consciències sotra­ga­des en ple­nes vacan­ces esti­uen­ques, la Unió Euro­pea des­bor­dada, les tele­vi­si­ons espec­ta­cle cer­cant les imat­ges més impac­tants i dramàtiques. Milers i milers de refu­gi­ats, famílies sen­ce­res, al paire de tra­fi­cants i màfies cri­mi­nals; uns fugint de la guerra, altres d'una existència impos­si­ble; tots ells a la recerca del somni d'una vida millor. Estem davant dels efec­tes col·late­rals del colo­ni­a­lisme i de les guer­res fra­tri­ci­des ali­men­ta­des pel fana­tisme religiós, però també con­seqüència de l'èxode rural que en els dar­rers anys ha accen­tuat la misèria i la ines­ta­bi­li­tat de mol­tes regi­ons del Sahel i de l'Ori­ent Pròxim. La res­posta al canvi climàtic, però, no té en compte l'èxode migra­tori. Es dis­se­nya com un pro­blema dels països rics i s'intenta resol­dre (per la porta falsa) amb tec­no­lo­gia, acords com els que es con­cre­ta­ran a la pro­pera cimera de París, basats en con­cessió de “fons verds” i meca­nis­mes de com­pra i venda dels drets a con­ta­mi­nar (una aber­ració que ja ha pro­vo­cat un frau de 600 mili­ons de tones de CO2 irre­gu­lar­ment eme­ses en els dar­rers cinc anys). Una altra notícia que ava­luarà la cimera és el recent informe de la Glo­bal Forest Watch denun­ci­ant que la des­fo­res­tació (res­pon­sa­ble del 20% de les emis­si­ons de CO2) durant el 2014 ha afec­tat 18 mili­ons d'hectàrees. I un 1,6 mil mili­ons de per­so­nes depe­nen dels bos­cos per viure!

En rea­li­tat la degra­dació dels grans agro­e­co­sis­te­mes ha agreu­jat la des­es­pe­ració dels cam­pe­rols que s'han vist obli­gats a mal­viure en les ciu­tats super­po­bla­des sense feina, ni habi­tatge. Han per­dut l'accés lliure a l'aigua i a una terra fèrtil. No és casual que Estat Islàmic s'hagi desen­vo­lu­pat a Síria i a l'Iraq en les regi­ons on els rius Yar­muk, Tigris i Eufra­tes asse­gu­ren fer­ti­li­tat i bones colli­tes davant un futur incert de seque­res, tem­pes­tes de pols i inun­da­ci­ons. Els esce­na­ris són pes­si­mis­tes per tota l'Àfrica i l'Ori­ent Pròxim, amb aug­ment de les tem­pe­ra­tu­res glo­bals i baixa del règim de pre­ci­pi­ta­ci­ons. El canvi climàtic pro­vo­carà 200 mili­ons de “refu­gi­ats ecològics” el 2050, segons Nor­man Myers, ambi­entòleg de la Uni­ver­si­tat d'Oxford que ha estu­diat aquest feno­men social, estudi que ha cor­ro­bo­rat les Naci­ons Uni­des.

Si la UE no reac­ci­ona a temps els flu­xos migra­to­ris s'incre­men­ta­ran encara més i deses­ta­bi­lit­za­ran la gover­na­bi­li­tat de molts estats. Cal decre­tar la situ­ació d'emergència i començar a col·labo­rar
solidària­ment amb els països d'ori­gen dels emi­grants per aju­dar-los a adap­tar-se al canvi climàtic. Caldrà rege­ne­rar els agro­e­co­sis­te­mes danyats perquè resis­tei­xin
millor els can­vis climàtics que s'hi pro­dui­ran mit­jançant una agri­cul­tura i uns sis­te­mes de rega­dius efi­ci­ents. Els euròcra­tes de la UE i els fun­ci­o­na­ris de les Naci­ons Uni­des ens poden dir que ja fa anys que ela­bo­ren pro­jec­tes d'assistència, però els inter­me­di­a­ris d'aquesta coo­pe­ració solen ser cor­rup­tes. El finançament i la tec­no­lo­gia es
per­den pel camí. Les ONG més creïbles i hones­tes
tenen difi­cul­tats per rea­lit­zar la seva tasca. La con­nivència dels estats de la UE amb les mul­ti­na­ci­o­nals que ope­ren en aquests països i amb els seus governs dic­ta­to­ri­als han aca­bat des­truint la pau de la gent i l'auto­no­mia dels cam­pe­rols.

Ho va dir Ein­stein: “No podem resol­dre els pro­ble­mes de la mateixa manera de pen­sar dels que els han gene­rat.” Això és pre­ci­sa­ment el que explica que no s'avanci amb la reso­lució del con­flicte migra­tori. La par­ti­tocràcia domi­nant en els estats (també al Par­la­ment Euro­peu) i les mul­ti­na­ci­o­nals, espe­ci­al­ment les que mono­po­lit­zen els recur­sos fòssils, es resis­tei­xen a cedir el timó de la rege­ne­ració del sis­tema.

Es foca­litza la pre­o­cu­pació ecològica única­ment sobre el canvi climàtic, com es pre­veu en la cimera de París, i ens obli­dem de pro­te­gir la salut, eli­mi­nar les injustícies i posar fi a la colo­nit­zació energètica i ali­mentària.

El nos­tre futur Estat català haurà
de tenir molta cura de no for­mar part d'aquesta com­pli­ci­tat i defi­nir en la cons­ti­tució una política inter­na­ci­o­nal en defensa de l'accés equi­ta­tiu dels pobles a l'aigua, l'aire, els sòls fèrtils, la bio­di­ver­si­tat, les ener­gies reno­va­bles i el comerç just.

Si no can­viem la nos­tra relació amb la Natu­ra­lesa, con­tri­bui­rem al fet que la crisi glo­bal esde­vin­gui l'inici de la sexta extinció de la història del nos­tre pla­neta. I aquesta no s'haurà produït per l'impacte de mete­o­rits o d'erup­ci­ons volcàniques, sinó per l'acció irres­pon­sa­ble i la cobe­jança dels matei­xos humans.