La darrera Diada

Com solien dir el lam­pista, el sereno o el vene­dor de caca­uets durant dècades, el colum­nista, senyors lec­tors, els feli­cita avui la Diada. Sense els ver­sots a l'ús en aquells moments i sense dema­nar-los tam­poc les estre­nes a canvi. El colum­nista, doncs, els desitja bona i dar­rera diada. Dar­rera, perquè el Par­tit Popu­lar, Ciu­ta­dans i, de tant en tant, també el PSC, tenen raó. Les fes­tes naci­o­nals han de ser ins­ti­tu­ci­o­nals. Una cele­bració de com­pa­nyo­nia entre com­pa­tri­o­tes i con­tri­bu­ents. Sense rei­vin­di­ca­ci­ons ni exclu­si­ons. D'aque­lles que irri­ta­ven tant Geor­ges Bras­sens. Des de l'espa­nyo­lisme accep­tat o negat sovint es diu que el cata­la­nisme s'estima ser vic­ti­mista. S'equi­vo­quen. El cata­la­nisme no pretén ser vic­ti­mista. I encara menys víctima. En rea­li­tat, el cata­la­nisme no vol ser ni cata­la­nisme. Vol dei­xar de ser. Diluir-se. Extin­gir-se en pau. Des­a­parèixer de la llarga llista de neces­si­tats i exigències. Ja ho rei­vin­di­cava, una vegada i una altra, Joan Fus­ter, que aspi­rava a ser “un ciu­tadà nor­mal”. Com tants altres. Com aquells que acu­sen els altres de naci­o­na­lis­tes. El millor Onze de Setem­bre sem­pre serà el dar­rer. Per això cal omplir avui la Meri­di­ana de Bar­ce­lona i el dia 27 les urnes. Volen el PP, Ciu­ta­dans i, de tant en tant, el PSC una diada ins­ti­tu­ci­o­nal, aco­lli­dora i ama­ble? Que així sigui. Que la pròxima diada no cal­gui ni mani­fes­ta­ci­ons ni rei­vin­di­ca­ci­ons. Ni este­la­des. Que sigui una diada com la que cele­bra­ran a Espa­nya d'ací a un mes. Visca el no-naci­o­na­lisme!