La valentia de l'escultora

Li ha cos­tat molt, a la Rosa Serra, fer aquesta expo­sició d'escul­tu­res inau­gu­rada durant les Fes­tes del Tura d'Olot a la gale­ria Arcadi Cal­zada. No li ha pas cos­tat fer la seva feina, que domina per­fec­ta­ment des de fa anys; la difi­cul­tat ha sigut anímica, com si diguéssim. És la feblesa d'espe­rit, la manca d'ànims, la minsa força interna, allò que li ha cos­tat de superar. Fa ben poques set­ma­nes morí el seu marit i suport essen­cial de la seva vida, i la Rosa estigué temp­tada de dei­xar-ho córrer tot, abai­xar veles i ple­gar cor­des. Per sort, ha man­tin­gut la valen­tia necessària, mal­grat que el dia abans em deia que li feia por inau­gu­rar l'expo­sició, que no sabia si tin­dria prou força, que patia per si que­dava blo­que­jada pels sen­ti­ments. Però tot va anar tal com havia d'anar: l'expo­sició resulta magnífica, la sala s'omplí d'amics seus i d'en Xavier que li venien a fer cos­tat, les parau­les (impro­vi­sa­des) d'Arcadi Cal­zada, de l'alcalde d'Olot i de la mateixa Rosa van resul­tar ple­nes de con­tin­gut admi­ra­tiu i agraïment, bo i valo­rant el magnífic tre­ball de l'escul­tora i amb feli­ci­ta­ci­ons també al seu fill Jaume i a la seva nora Assumpta per haver-la enco­rat­jat i aju­dat en tot.

Vaig ser tes­ti­moni directe de l'interès de Josep Pla en l'obra de Rosa Serra, en la qual devia tro­bar un ter­reny ado­bat, perquè amb insistència l'home­not de Llo­friu escri­via dema­nant que la pin­tura i l'escul­tura no fos­sin literàries, ni reli­gi­o­ses, ni ideològiques, que no expli­ques­sin històries heroi­ques o tràgiques, ni tan sols líriques o tri­om­fals, que es limi­tes­sin a mos­trar els trets essen­ci­als i carac­terístics de les coses. És ben bé l'estil de la nos­tra escul­tora: depu­rat, esvelt, espi­gat, molt inten­ci­o­nat i sem­pre amb el punt sin­gu­lar de tro­ba­lla per­so­nal.

La Rosa és una de les benau­ra­des per­so­nes que s'han esca­pat de la male­dicció bíblica del tre­ball. Lle­gint el Gènesi, s'hi cons­tata que el tre­ball és el càstig con­seqüència d'una culpa: abans del pecat ori­gi­nal els nos­tres pri­mers pares no tre­ba­lla­ven, i després del pecat van haver de tre­ba­llar –i suar–. Tot i adme­tre (va, vinga) que el tre­ball és càstig, penitència o expi­ació, en el de la Rosa hi entra també tot allò que atorga inten­si­tat, bellesa i goig a la vida. I, mal­grat la gran absència del gran esti­mat, en aquesta expo­sició d'Olot es con­ti­nua veient i demos­trant l'incom­pa­ra­ble goig del seu tre­ball.