Opinió

Avui és festa

Pressió

S'ha aconseguit que molts visquin aquestes eleccions com un referèndum encobert

Un autor anglès dels anys trenta, és a dir, la dècada dels radi­ca­lis­mes i dels grans xocs ideològics, l'Europa d'entre­guer­res, es lamen­tava d'haver d'escriure de política tot el dia i d'haver de mili­tar en una o altra causa. La pressió del moment l'obli­gava, venia a dir, a ser un escrip­tor polític quan, en altres èpoques, “pot­ser hau­ria estat un vicari feliç”. La figura del vicari anglicà, ben casat i amb rec­to­ria entre turons verds, ha estat el para­digma d'una vida bucòlica. Dar­re­ra­ment, en molts ambi­ents hi res­sona el lament nostàlgic d'aquell escrip­tor perquè tot sem­bla anar d'un vot, d'ara o mai, de nosal­tres o ells... A una i altra banda, la pressió es palpa i és intensa com mai. L'altre dia una peri­o­dista va pre­gun­tar a Miquel Roca a qui vota­ria. Roca, que aca­bava de pre­sen­tar civi­lit­za­da­ment un líder d'Unió, va haver de con­tes­tar, incòmode, que havia aju­dat a redac­tar una cons­ti­tució que pre­serva el secret del vot. Pot sem­blar tri­vial, però és simp­tomàtic. Demos­tra que s'ha acon­se­guit que molts vis­quin aques­tes elec­ci­ons com un referèndum enco­bert. La inèrcia de la cam­pa­nya elec­to­ral ho exa­cerba i ho deriva a la retòrica de bons i dolents. I tan­ma­teix si s'acaba lle­gint com un referèndum –com que tècni­ca­ment no ho és– les com­pli­ca­ci­ons s'ani­ran acu­mu­lant. El foc cre­uat entre els dos extrems pot­ser fa obli­dar que l'objec­tiu més alt de la política és el d'orga­nit­zar i garan­tir la con­vivència pacífica dels ciu­ta­dans i que de la mateixa política hau­ran de sor­tir les solu­ci­ons jus­tes als pro­ble­mes perquè sense justícia no hi ha pau social ni concòrdia. Concòrdia? No em vin­guis amb parau­les toves ara, sento que algú diu. Concòrdia? Vet aquí el sen­tit i el coratge de fer política, espero que res­pon­gui algú altre. Men­tres­tant, veig que hi ha vica­ris –no sé si feliços– que, en un signe dels temps, acu­llen grans esten­dards polítics a la façana de les esglésies. Ho comento amb un punt d'alarma, però em diuen: “Deixa, deixa, que ets un pusil·lànime.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia