L'interruptor

Avançar a les pal­pen­tes pel pas­sadís fins a tro­bar l'inter­rup­tor. De petit a la casa vella del car­rer de les creus, de tres­pol irre­gu­lar, bus­cava aque­lla taca de ceràmica blanca, i la feia girar, com qui peta els dits, perquè els elec­trons fes­sin via per aquell cordó tre­nat, que avui no vol­drien ni uns apre­nents de lla­dres de coure. De més gran els inter­rup­tors de la llum han esde­vin­guts plans i amples, qua­drats, paret avall. En un inter­regne, quan el plàstic va arra­co­nar els inter­rup­tors de ceràmica, es van apri­mar i els havies de con­ti­nuar bus­cant a l'altura de l'ore­lla fent-los anar amunt i avall fins a sen­tir un clic. Tots aquests tipus d'inter­rup­tor con­vi­uen amb cèl·lules fotoelèctri­ques que fan que es faci la llum només quan detec­ten que algú ha entrat en l'espai que han d'il·lumi­nar. Con­vi­uen tots perquè la soci­e­tat és diversa i perquè els plans de reha­bi­li­tació d'habi­tat­ges, els de sos­te­ni­bi­li­tat i eficiència energètica, avan­cen jus­ta­ment a les pal­pen­tes.

Hi ha qui alguna vegada ha com­pa­rat aquest procés que viu Cata­lu­nya en clau política, i que demà tindrà el retrat de les urnes, en prémer un botó, un pol­sa­dor, un inter­rup­tor. Si fos així de fàcil, diuen, tin­dria clar el deter­mini. Però en aquesta cam­pa­nya llarga que ens remet al 9-N, i la per­sis­tent rei­vin­di­cació al car­rer, el que ha cos­tat és que es fes la llum. Qui és par­ti­dari de man­te­nir l'statu quo, aquell oi que encara se sen­ti­ria més còmode amb uns quants decrets recen­tra­lit­za­dors més, no ha vol­gut ni que es plan­tegés el debat, i, quan s'ha acos­tat la data de votar, o bé diu que no s'ha deba­tut, o ha emmet­zi­nat l'aire amb febles recri­mi­na­ci­ons pater­na­lis­tes, o l'ha boi­co­te­jat fal­se­jant dades i fins res­pos­tes de la Comissió Euro­pea. És clar que és més fàcil pol­sar un inter­rup­tor, però per veure-hi clar neces­si­tem que no ens tallin el cor­rent. És més fàcil fer-lo girar, però mai et podràs estal­viar el des­gast d'un canvi tan trans­cen­den­tal com el que s'augura en funció dels resul­tats. Perquè al final es tracta de no depen­dre de qui et sub­mi­nis­tri l'ener­gia.