Opinió

Final d'època

Després d'aquestes eleccions ja res serà igual en la vida catalana i en la vida espanyola. I no dic “vida política”; m'estic referint a la vida en general

Mai es pot gene­ra­lit­zar de forma abso­luta, però sem­bla evi­dent que mol­tes vega­des –diria que majo­ritària­ment– els dies abans d'un esde­ve­ni­ment polític extra­or­di­nari, d'aquells que són de fet com un tom­bant d'aigües en el curs de la història d'un poble, els seus pro­ta­go­nis­tes i espec­ta­dors no s'ado­nen de la trans­cendència històrica del moment. Els pro­ta­go­nis­tes perquè, absor­bits –tant al poder o a l'opo­sició– per la bara­lla amb l'adver­sari i per les urgències del moment, no tenen ni la calma ni la pers­pec­tiva necessàries per ava­luar amb rigor les con­seqüències enor­mes de les seves deci­si­ons. I els espec­ta­dors –la gent del comú– perquè les exigències de la rea­li­tat que viuen i les pas­si­ons de l'ins­tant, exa­cer­ba­des amb freqüència per uns polítics des­cor­dats i uns pre­di­ca­dors ence­sos, es sobre­po­sen a tota reflexió seri­osa sobre el futur. La rup­tura que aquests grans esde­ve­ni­ments com­por­ten ha supo­sat, mol­tes vega­des, un pas enda­vant trans­cen­den­tal en l'evo­lució de l'existència humana o d'una comu­ni­tat con­creta; però mol­tes altres ha estat un pas enrere gegantí en la cons­trucció d'una con­vivència pacífica fona­men­tada en la justícia i el progrés.

Així suc­ce­eix amb les elec­ci­ons autonòmiques cata­la­nes que, amb l'indub­ta­ble caràcter de ple­bis­citàries, es cele­bra­ran el pro­per diu­menge 27 de setem­bre (Escric deli­be­ra­da­ment aquest arti­cle abans que es cele­brin els comi­cis, amb la intenció que els resul­tats d'aquests no inci­dei­xin en la meva reflexió; i en deixo tes­ti­moni tra­me­tent l'arti­cle al diari, per cor­reu electrònic, el matí del dia 27). Per tant, afirmo que després d'aques­tes elec­ci­ons ja res serà igual en la vida cata­lana i en la vida espa­nyola. I no dic “vida política”; m'estic refe­rint a la vida en gene­ral. La raó és que el que s'ha gene­rat en els últims anys no és tan sols una con­fron­tació política entre inde­pen­den­tis­tes cata­lans, d'una banda, i par­ti­da­ris –cata­lans o no– de pre­ser­var la unió de Cata­lu­nya amb Espa­nya, de l'altra, sinó que s'ha esvaït de forma segu­ra­ment irre­pa­ra­ble en uns i altres el sen­tit de per­ti­nença a “un mateix grup humà”, a “una mateixa uni­tat històrica” –en parau­les de Pierre Vilar–. I, quan no exis­teix aquest sen­tit de per­ti­nença –aquesta “affec­tio soci­e­ta­tis”– ja no hi ha res a fer. No sem­pre ha estat així. Step­hen Jacob­son afirma (Iden­ti­dad naci­o­nal en España, el Impe­rio y Cataluña: una pers­pec­tiva com­pa­ra­tiva, a Pue­blo y nación, Home­naje a José Álva­rez Junco) que l'Espa­nya del segle XIX “se carac­te­ri­zaba por la pre­sen­cia de patri­o­tis­mos dua­les o incluso múlti­ples, de acu­erdo con los cua­les las iden­ti­da­des loca­les o regi­o­na­les refor­za­ban a las naci­o­na­les”. Però tot ha anat aigua avall. I ja no importa ni qui va començar pri­mer, ni qui­nes són les cau­ses, ni de qui és la culpa, que gai­rebé sem­pre és com­par­tida. Tant li fa. El resul­tat final és la tren­ca­dissa d'un pro­jecte frus­trat d'orde­nació raci­o­nal –és a dir, des de la pers­pec­tiva de l'interès gene­ral– d'aquest gran tros de la península Ibèrica que és cone­gut com Espa­nya.

Per tant, amb inde­pendència de quin hagi estat el resul­tat de les elec­ci­ons, el dia 28 de setem­bre esta­rem davant d'un espec­ta­cu­lar fracàs col·lec­tiu: amb una soci­e­tat escin­dida, amb un país difícil­ment gover­na­ble, amb unes pers­pec­ti­ves des­en­co­rat­ja­do­res i, el que és pit­jor, amb el llas­tre de parau­les que mai s'hau­rien hagut de dir i de coses que mai hau­rien d'haver-se fet. És veri­tat que de tot se'n pot sor­tir, i també d'aquesta situ­ació. Però aquesta sor­tida exi­girà tres requi­sits: 1. No inten­tar reco­mençar com si res no hagués pas­sat: ha pas­sat, i molt (un got, quan es trenca, tren­cat queda). 2. Cer­car fre­da­ment un arran­ja­ment transac­ci­o­nal (cedint totes dues ban­des), que eviti la con­fron­tació no sub­jecta a norma. 3. Con­fiar la nego­ci­ació a altres per­so­nes que no siguin les que tenen la res­pon­sa­bi­li­tat directa de la situ­ació actual: no han mos­trat ni autèntic coratge ni sufi­ci­ent talent. I res a dir de les seves inten­ci­ons. En les inten­ci­ons no s'hi entra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia