Garrotada

Eufòria a Espa­nya. Després que l'alta velo­ci­tat hagi arri­bat ja a Palència i Lleó, la xarxa té un total de 3.226 quilòmetres. I això, és molt o poc? Home, si tenim en compte que al Japó només n'hi ha uns 2.000 quilòmetres o que Ale­ma­nya, amb molts més habi­tants que Espa­nya, supera de poc els 1.000 quilòmetres; des de Madrid, en plena levi­tació, diuen que hi ha motius per estar molt satis­fets. Però, de debò que n'hi ha, de motius? De debò la xarxa d'alta velo­ci­tat s'ha dis­se­nyat amb el cap o per la neces­si­tat d'atreure vots i de satis­fer l'eterna obsessió de bona part d'Espa­nya, que no dels espa­nyols; és a dir: no ser menys que els cata­lans.

La xarxa d'alta velo­ci­tat repro­du­eix les pit­jors xacres de l'Espa­nya cen­tra­lista. Podem viat­jar des de Bar­ce­lona o Girona fins a Màlaga o Sevi­lla, cert, en poc més de cinc hores... però pas­sant pri­mer per Madrid. Podem anar d'Osca a Madrid i d'Ala­cant a Madrid. Però no podem anar de Girona a València perquè aquest tra­jecte, que seria ren­di­ble, no entra en els plans ofi­ci­als, per molt que es vagi pro­me­tent cada cop que s'acos­ten les elec­ci­ons. El PP (i el PSOE) sap que Cata­lu­nya està per­duda i, per tant, no cal que inver­teixi res al nos­tre país.

La cons­trucció de l'alta velo­ci­tat repro­du­eix també els pit­jors errors de les línies con­ven­ci­o­nals. Molts dels trams que es van fer durant el segle XIX no ate­nien a cri­te­ris econòmics ni de ren­di­bi­li­tat, perquè el negoci estava en la cons­trucció mateixa del fer­ro­car­ril, no en el seu ús poste­rior. Per això, als anys 80 del segle pas­sat, la Renfe va haver de tan­car mol­tes línies que eren ruïnoses. La premsa del règim remarca que les obres de l'alta velo­ci­tat aca­ba­des d'inau­gu­rar acos­ten aquest magne ser­vei a onze mili­ons de per­so­nes. Que no vol dir que el pen­sin uti­lit­zar mai. Ja hi ha ante­ce­dents nefas­tos a Conca. I, per tant, és més que dis­cu­ti­ble que algun dia aquest tra­jecte sigui ren­di­ble. Aquí rau el gran pro­blema. Perquè, un cop cons­truïdes les línies –i cada quilòmetre costa deu mili­ons d'euros–, després s'han de man­te­nir. Qui paga el man­te­ni­ment? Les línies ren­di­bles. I on són aques­tes línies? A Cata­lu­nya, sobre­tot. De manera que, senyo­res i senyors, ja saben vostès per on ens vindrà la següent gar­ro­tada.