Opinió

la crònica

Els nens del silenci

Són nens i nenes, de fac­ci­ons nor­mals, cares que a vega­des som­ri­uen suau­ment però que acos­tu­men a mos­trar indi­ferència al teu som­riure i a les teves parau­les. Els seus pares són com tu i com jo, de vida nor­mal, que patei­xen com tots i que es rea­lit­zen pre­gun­tes que no tenen la res­posta. Estem al davant d'uns nens, més que no pas nenes, que tenen un tras­torn que s'ano­mena de l'espec­tre autista. Abans eren, sim­ple­ment, psicòtics, autis­tes, amb tot l'estigma. Avui els tenim a les esco­les pro­cu­rant nor­ma­lit­zar les seves vides. Patei­xen un tras­torn que no depèn de la con­dició social, ni econòmica, ni edu­ca­tiva dels seus pares, ni té relació amb la raça, país o entorn cul­tu­ral. Les pri­me­res inves­ti­ga­ci­ons del segle pas­sat el vin­cu­la­ven a un pro­blema en les rela­ci­ons afec­ti­ves de la mare cap al fill que en els pri­mers mesos de vida gene­rava un dèficit en la comu­ni­cació, cul­pa­bi­lit­zant d'aquesta manera les seves mares. Avui, les recer­ques més actu­als i la millora dels pro­to­cols de detecció han donat un gir nou i dife­rent a una pro­blemàtica que afecta molts nens i nenes, les seves famílies i les esco­les. Com bé diuen els experts, el alum­nes amb TEA tenen una manera espe­cial d'enten­dre el món. Tenen mane­res espe­ci­als de rela­ci­o­nar-s'hi i de comu­ni­car-s'hi que no coin­ci­dei­xen amb les pau­tes soci­al­ment accep­ta­des. Aquesta par­ti­cu­lar manera d'enten­dre les rela­ci­ons com­porta difi­cul­tats per apren­dre en un entorn hiperes­ti­mu­lant i can­vi­ant cons­tant­ment com són les aules esco­lars. I la manera com afron­ten aquest fet els arriba a ser amenaçant fins al punt que les seves con­duc­tes es desor­ga­nit­zen enor­me­ment. Però cada nen és únic i dife­rent, divers, i el que carac­te­ritza la seva con­ducta no és gene­ra­lit­za­ble mal­grat que exis­tei­xin unes carac­terísti­ques de com­por­ta­ment i cog­ni­ti­ves que aju­den a la seva iden­ti­fi­cació. Ges­ti­o­nen de manera dife­rent els estímuls soci­als, neces­si­ten més temps per inte­grar-los i res­po­nen a ells de manera par­ti­cu­lar. Són nens del silenci, d'un deter­mi­nat silenci, però apa­rent, que comu­ni­quen i inter­pre­ten a la seva manera.

L'incre­ment dels nens amb TEA és molt sig­ni­fi­ca­tiu sobre­tot en els últims cinc anys. La taxa s'ha dupli­cat en aquest anys i segueix crei­xent. Actu­al­ment és el tras­torn amb més alta presència a les esco­les. És una rea­li­tat que genera inqui­e­tud per la des­co­nei­xença i és una neces­si­tat edu­ca­tiva difícil de trac­tar en entorns nor­ma­lit­zats i amb pràcti­ques docents tra­di­ci­o­nals. A les comar­ques de Girona el 65% dels alum­nes dis­ca­pa­ci­tats que són detec­tats de nou pre­sen­ten, de forma pre­do­mi­nant o de forma asso­ci­ada, aquest tras­torn, con­ver­tint-se així en la pri­mera de les neces­si­tats edu­ca­ti­ves per aten­dre. Com que és un dels tras­torns amb més com­po­nent here­di­tari, la detecció precoç, abans dels 3 anys, és un objec­tiu a asso­lir si es vol que les expec­ta­ti­ves d'èxit siguin més altes. Actu­al­ment el diagnòstic es basa fona­men­tal­ment en l'obser­vació de la con­ducta i en el diagnòstic clínic, un procés lent i pro­tec­tor que demora el seu trac­ta­ment. Els estu­dis espe­ci­a­lit­zats xifren que als Estats Units d'Amèrica els cos­tos d'atenció superen els cent qua­ranta mili­ons de dòlars anu­als, amb càrrec als pres­su­pos­tos, sense comp­tar la càrrega que les famílies supor­ten al llarg de la vida i que s'estima en uns 2 mili­ons de dòlars. Com que la pre­va­lença és equi­va­lent en tots els països avançats, inclòs en el nos­tre, aques­tes dades són pre­o­cu­pants pel fet que els nos­tres sis­te­mes, el social, el de salut i l'edu­ca­tiu, ja prou ten­si­o­nats, no podran d'aquí a pocs anys fer front a aquesta dura rea­li­tat. Per fer-ho cal­dran mesu­res urgents i models d'atenció con­tras­tats que no impli­quin exclu­si­va­ment l'esco­la­rit­zació en els cen­tres d'edu­cació espe­cial ni la dotació exclu­si­va­ment d'auxi­li­ars o vet­lla­dors als cen­tres ordi­na­ris. El que és un pro­blema edu­ca­tiu es con­ver­tirà en molt poc temps en un pro­blema de salut i econòmic si no s'adop­ten mesu­res imme­di­a­tes que evi­tin posar en risc els cen­tres esco­lars, els docents, les famílies i, per des­comp­tat, els nens i les nenes afec­tats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia