Lluís Llach

En Lluís Llach és patri­moni de tots aquells que el volem escol­tar. No és poca cosa, en aquesta vida, haver sabut aixe­car sen­ti­ments mul­ti­tu­di­na­ris. Ara, en Lluís Llach tre­pitja moqueta i, per allò obser­vat als pas­sa­dis­sos del Par­la­ment, manté viu el bany d'esti­mació de què ha gau­dit al llarg de la seva car­rera musi­cal. Una par­la­mentària de l'opo­sició d'en Llach comenta que es va casar amb la cançó Que tin­gueu sort. Una altra, que van enter­rar el seu avi amb El viatge a Itaca... Un altre s'hi va ena­mo­rar. Un dels seus adver­sa­ris polítics de cir­cums­cripció, Enric Millo, cap de llista per Girona fins ara i pro­ba­ble­ment ree­le­git por­ta­veu del Par­tit Popu­lar, explica que el va conèixer poc abans d'un debat tele­vi­siu. Li va comen­tar que era admi­ra­dor de la seva obra i que tocava alguns acords seus amb la gui­tarra. “De quina cançó?”, va pre­gun­tar Llach. La galli­neta, res­pongué Millo. Llach: “Hi heu après quel­com?”... Millo: “M'he ado­nat que vostè i jo no volem la mateixa revo­lució”...

La ves­ti­menta, l'aspecte, el tarannà d'en Llach als pas­sa­dis­sos del Par­la­ment –encara no s'ha asse­gut al seu escó–, podrien ser els d'un mari­ner que acaba d'arri­bar al port vell de Bar­ce­lona. Diuen que sovint dorm al seu vai­xell, EI mar. Un mari­ner que després d'una llarga tra­ves­sia arriba al Par­la­ment. Guaita la moqueta, els focus, el seu grup i s'ofe­reix. Pre­gunta, què ha de fer. Vol tre­ba­llar. Anar per feina, que és allò que ha fet tota la vida. Li diuen que no vul­gui córrer, que “la feina de palau va a poc a poc”, que pel davant hi ha molts pro­jec­tes de llei, esme­nes, pre­gun­tes de l'opo­sició, debats inter­mi­na­bles, decla­ra­ci­ons solem­nes, alguna ale­gria i fins i tot alguna punya­lada. Que no corri perquè encara no s'ha cons­tituït el nou Par­la­ment.

És malèvol fri­vo­lit­zar la tasca que Llach pugui fer al Par­la­ment –ho fa amb savi­esa i encert el com­pany Manel Lucas a Polònia–. Llach repre­senta el sen­ti­ment de mol­tes per­so­nes, igual que els seus adver­sa­ris. És un luxe que un símbol rein­ven­tat que té les vani­tats cober­tes faci de par­la­men­tari, sem­pre que no deixi de ser un patri­moni de tots ple­gats i esti­gui dis­po­sat a rebre algu­nes bufe­ta­des.