Miquel Roca

De vega­des, el procés sobi­ra­nista a Cata­lu­nya, ara inde­pen­den­tista, dóna peu al des­con­cert
i al des­as­sos­sec. Ha de car­re­gar les albar­des de la frag­men­tació i de les con­tra­dic­ci­ons. Si no fos perquè l'horitzó que pro­posa és molt més lliure i digne que el pre­sent infame que patim, n'hi hau­ria per dei­xar-ho estar. Però no hi ha alter­na­ti­ves. O sí. Alter­na­ti­ves per arran­car a córrer. Com ara la que encarna Ciu­ta­dans. O la dels de sem­pre. Els de sem­pre són, per exem­ple, Miquel Roca, que escriu un arti­cle de tard en tard que pot ful­mi­nar una vaca d'avor­ri­ment. Roca és l'obvi­e­tat des­car­nada. La gran medi­o­cri­tat de la resig­nació. La gran men­tida de la por. Aques­tes pas­sa­des elec­ci­ons ha fet cam­pa­nya per Unió Democràtica. Com sem­pre. Només la pun­teta. A l'hora de donar la cara, a l'hora dels resul­tats i del fracàs, ha tor­nat a des­a­parèixer. La gent que va impul­sar l'ope­ració refor­mista encara
el busca. Quan va arri­bar el vina­gre dels vots, Roca es va fon­dre. Jordi Pujol pot ser un eva­sor fis­cal, però almenys el va obli­gar a donar la cara. Miquel Roca és l'esta­blish­ment més infame. Com a advo­cat de Cris­tina de Borbó repre­senta tot allò que el progrés hau­ria d'esbor­rar. Ahir va pro­cla­mar que espera que la infanta no sigui jut­jada en apli­cació
de la doc­trina Botín, que exculpa aquell que només ha de fer front a l'acu­sació popu­lar. Òbvi­a­ment, Miquel Roca sap que la fis­ca­lia ha dimi­tit del seu paper i que no l'acu­sarà. No hi ha un ofici més trist al món que el d'embru­tar cla­ve­gue­res.