Coses que roden

Un home va amb metro, porta una cosa rodona aga­fada per una nansa i quan surt al car­rer, obre una mena d'estrep que hi ha a cada banda, s'hi
enfila, la cosa es posa en marxa i l'home des­a­pa­reix fent ziga-zagues entre la gent. Cada vegada se'n veuen més,
són uns mono­ci­cles que recor­den molt els Segways, aque­lla mena de pati­net
de dues rodes grans que avança, gira
i s'atura d'acord amb les oscil·laci­ons del cos.

La roda és un dels invents més fabu­lo­sos. És un pro­digi mecànic que en la seva sim­pli­ci­tat no deixa de faci­li­tar-nos la vida. Costa d'enten­dre que els car­ros d'anar a la plaça o les male­tes no s'hagin proveït de rodes fins fa rela­ti­va­ment poc. Les humils bici­cle­tes van revo­lu­ci­o­nar la vida de la gent sen­zi­lla, però, abans de con­so­li­dar-se amb un model estàndard, van aparèixer velocípedes i altres arte­fac­tes rars que cau­sa­ven admi­ració i espant. Els pri­mers automòbils encara van pro­vo­car més alarma, se'ls con­si­de­rava tan peri­llo­sos que a Angla­terra s'havia arri­bat a pro­po­sar que anes­sin pre­ce­dits per una per­sona que anés al davant, a peu, amb un xiu­let perquè s'apartés tot­hom. I el fer­ro­car­ril va ser un mons­tre diabòlic com una màquina de matar.

Tot això ve a tomb de la pro­li­fe­ració de coses que roden, arte­fac­tes de totes menes, més aviat petits, que van amb bate­ries i doncs no fan soroll. Com que solen anar per la vorera al doble de la velo­ci­tat dels via­nants, no els veus fins que els tens a sobre. Es veu que aquesta és la gràcia, perquè cada vegada em trobo més arte­fac­tes que fan eslàloms entre la gent. T'afai­ten en sec colles de jove­nets i fins i tot de ganàpies que fan esports d'aven­tura, pas­sen rabent i arran de la gent antiga que encara va a peu. Em temo que un dia m'atro­pe­lla­ran i lla­vors em recor­daré de Jimi Hesel­den, l'amo de la fàbrica dels Segway, que, fent pràcti­ques amb l'ano­me­nat vehi­cle del futur, va tenir el detall de no fer mal a ningú. Es va matar tot sol.