Parlament de paper

Aquesta legis­la­tura ha estat devas­ta­dora per al model dit autonòmic. Quan José María Aznar va acon­se­guir la majo­ria abso­luta va enlles­tir els dar­rers tras­pas­sos –edu­cació i sani­tat– a les dites comu­ni­tats i va decla­rar la fi de la “des­cen­tra­lit­zació”. A par­tir d'aquell moment i fins ara s'han sen­tit mol­tes vega­des diri­gents del Par­tit Popu­lar pro­cla­mant que “Espa­nya és el país més des­cen­tra­lit­zat del món”. És difícil que se'ls cre­gui algú, però ells s'ho cre­uen. Aquesta “des­cen­tra­lit­zació”, per con­tra, és molt més rela­tiva que fa deu anys. Perquè Mari­ano Rajoy va fer un pas enrere res­pecte a José María Aznar i quan va arri­bar a La Mon­cloa va ini­ciar un procés de cen­tri­pe­tació. De fa qua­tre anys l'Estat ha anat recu­pe­rant com­petències i res­pon­sa­bi­li­tats. Una facció del PP con­si­de­rava que havien anat “massa lluny” en les con­ces­si­ons a la perifèria. Ara hi han tor­nat. Al cen­tre.

Aquesta acti­tud s'ha con­cre­tat, per exem­ple, en el model de finançament. És cert que l'Estat va accep­tar trans­fe­rir als governs autònoms un per­cen­tatge deter­mi­nat d'una cis­te­lla d'impos­tos, però aques­tes quan­ti­tats no cir­cu­len de punt a punt sense inter­ferències. El govern cen­tral, que és qui recapta aquests impos­tos, les dipo­sita en un fons i les dis­tri­bu­eix entre les dites comu­ni­tats segons el seu cri­teri. Un cri­teri arbi­trari, per­pe­trat apel·lant a “la soli­da­ri­tat”. En el cas de Cata­lu­nya això es tra­du­eix en un dèficit fis­cal insu­por­ta­ble i fa impos­si­ble l'auto­no­mia finan­cera de la Gene­ra­li­tat, que depèn d'unes trans­ferències men­su­als per poder pagar les nòmines dels fun­ci­o­na­ris i els seus proveïdors. Un gota a gota agònic que con­ver­teix el poder de l'Estat en àrbi­tre total de la situ­ació. El dia que Madrid, pel que sigui, deci­deixi tallar l'aixeta –encara no ho ha fet– la Gene­ra­li­tat patirà un ter­ratrèmol de liqui­di­tat.

Per aca­bar de com­pli­car el drama, les dites comu­ni­tats que no es poden endeu­tar per la magra qua­li­fi­cació que supor­ten de les empre­ses de ràting depe­nen total­ment per fer front al seu deute de la mag­na­ni­mi­tat de l'Estat. Un Estat que sobre­viu, per cert, gràcies a les garan­ties que li con­ce­deix la Unió Euro­pea.

Quins són els requi­sits que con­for­men un autèntic poder polític, un poder par­la­men­tari? Capa­ci­tat legis­la­tiva i capa­ci­tat pres­su­postària. En el cas de Cata­lu­nya no hi ha capa­ci­tat pres­su­postària. Ja ho hem vist. La Gene­ra­li­tat està en mans del govern de l'Estat. Pràcti­ca­ment inter­vin­guda. Pel que fa a la capa­ci­tat legis­la­tiva, es veu limi­tada per l'àmbit de com­petències que deter­mi­nen les lleis gene­rals espa­nyo­les, però, a més, dar­re­ra­ment el govern cen­tral ha recor­re­gut davant el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra abso­lu­ta­ment tota la nor­ma­tiva que s'ha apro­vat al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Lleis que han que­dat sus­pe­ses i que, per tant, no es poden apli­car. El govern de la Gene­ra­li­tat, doncs, és una sucur­sal inter­vin­guda i el Par­la­ment de Cata­lu­nya és un par­la­ment de paper.

Aquesta és la situ­ació i des d'aquesta situ­ació cal actuar. Quan l'opo­sició demana posar fi a les reta­lla­des o més eficiència en la gestió prac­tica un exer­cici de demagògia des­ca­rada. Esquerra ja ho ha pogut com­pro­var en la nego­ci­ació dels dos dar­rers pres­su­pos­tos. Per als repu­bli­cans han estat “els més soci­als de la història”, men­tre que per al PSC o Ini­ci­a­tiva han agreu­jat les res­tric­ci­ons. Pot­ser tot­hom té raó. Cada nou pres­su­post de la Gene­ra­li­tat pot ser tan “social” com vul­guin els que l'apro­ven però empit­jora la situ­ació. Perquè depèn d'un finançament nefast. Ara, atri­buir-ne les res­pon­sa­bi­li­tat al govern o al par­tit que faci­lita el suport par­la­men­tari neces­sari per apro­var-los és d'una obs­ce­ni­tat que tira de tos.

Això és que cal cor­re­gir ara. Això és que cal can­viar d'arrel amb la “des­con­nexió” de l'Estat que pro­po­sen els par­tits que han gua­nyat les elec­ci­ons. Però amb un sen­tit exacte de la llargària de cada pas. Mesu­rant les con­seqüències de cada decisió. Per no haver de fer marxa enrere o per no que­dar en l'evidència –en la impotència– més des­car­nada. Quan la CUP demana “un pla de xoc amb mesu­res soci­als” ha de ser cons­ci­ent, també, dels recur­sos de la Gene­ra­li­tat. Si no, aquest pla aca­barà com la llei de la dependència. No hi ha res que des­gasti política­ment més que fer una pro­mesa, assu­mir un com­promís, i després no poder com­plir-la. Quan la CUP demana “actes de deso­bediència”, ha de cal­cu­lar les reper­cus­si­ons de cada “deso­bediència” con­creta. Perquè el Par­la­ment de Cata­lu­nya sigui final­ment de pedra els qui així ho pre­te­nen han d'apa­mar bé el gruix de l'actual paper.