«Titanic 2»

Diu la història que men­tre el Tita­nic s'enfon­sava el capità va orde­nar a l'orques­tra del transatlàntic que con­tinués tocant. Aquesta imatge em sem­bla la més per­fecta per des­criure gràfica­ment la situ­ació esta­tal. Estem en una situ­ació molt greu, tant econòmica­ment com política­ment, i el gran timo­ner, molt hàbil­ment, ha manat a l'orques­tra que toqui, i així una gran majo­ria és feliç, està con­tenta i balla des­pre­o­cu­pa­da­ment. La pre­gunta és: fins quan durarà la festa? Els que estu­dien els com­por­ta­ments soci­als diuen que les soci­e­tat poden pas­sar fàcil­ment de l'eufòria a la histèria, i ja sabem per experiència que als extrems mai no hi tro­ba­rem la vir­tut. I el més trist és que nosal­tres tam­poc no podrem al·legar ignorància, ni tan sols dir que ens han enga­nyat. En tot cas, podrem acu­sar-nos d'haver-nos cre­gut les men­ti­des perquè ens era més còmode, perquè accep­tar la rea­li­tat ens és molt incòmode. Però el que sí que sabem segur és que, com aquell jove que sense remei es fa ado­les­cent, un dia ens des­per­ta­rem d'aquest miratge i ens sor­pren­drem de les des­tros­ses i pot­ser ens aver­go­nyi­rem de la nos­tra omissió.

Tots els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals, els millors eco­no­mis­tes, pre­mis Nobel, el Banc d'Espa­nya... ens avi­sen rei­te­ra­da­ment que anem mala­ment; i el govern, amb una enorme pre­potència, els rebat dient que tots s'equi­vo­quen perquè només ell sap real­ment com estem i cap on anem. Aquí, el nos­tre gran timo­ner, amb dues clas­ses d'eco­no­mia en fa prou per diri­gir aquest estat, sense l'ajut de ningú i fins i tot en con­tra de tot­hom. La inconsciència i la ignorància, quan s'ajun­ten, pro­vo­quen sem­pre teme­ri­tat, i quan qui ho pateix és qui és, el més fàcil és que porti el país a la fallida.

El gover­na­dor del Banc d'Espa­nya ens ha tor­nat a avi­sar per enèsima vegada, i ha dit que les polítiques laxes en la des­pesa del govern de l'Estat han com­por­tat que ara només s'ingressi el cin­quanta per cent del que es gasta. Per­me­tre que s'arribi a aquesta situ­ació demos­tra la teme­ri­tat de qui ens con­du­eix, però també nosal­tres, per omissió, hi tenim part de culpa. Algu­nes mesu­res d'incre­ment de la des­pesa popu­lis­tes les hem aplau­dit pen­sant més amb el cor que amb el cap.

Fa uns dies, un diari de Madrid va fer un estudi del pres­su­post gene­ral de l'Estat, per veure quanta des­pesa supèrflua hi havia. En ves­tu­ari dels minis­tres, 132.420 euros. En gra­ti­fi­ca­ci­ons, 33.662 euros. Tres mili­ons en aten­ci­ons pro­to­col·làries. Die­tes per als minis­tres, 196.561 euros. I per a obse­quis, sopars i dinars tenen 6.000 euros cada dia entre tots. No con­ti­nuo, però el total el deien en pes­se­tes, i eren 100.000 mili­ons de pes­se­tes. 600 mili­ons d'euros. Aquest exer­cici seria bo que algú també el fes quan es pre­senti el pres­su­post d'altres ins­ti­tu­ci­ons: Gene­ra­li­tat, dipu­ta­ci­ons, con­sells comar­cals, ajun­ta­ments...

Ara s'ha d'apro­var el pres­su­post del 2010, que ja ve amb l'anunci d'un incre­ment d'impos­tos i amb reducció en les par­ti­des de des­pesa en inversió i en recerca i desen­vo­lu­pa­ment. Si s'aprova aquest pres­su­post tal com és ara, el gran timo­ner ens haurà por­tat con­tens fins al final. Després algú ja escriurà la història, i durant molts anys paga­rem aquesta festa. Això sí, l'orques­tra no para de tocar.