Opinió

LA CRÒNICA

Ens en sortirem?

El món civilitzat havia vist sempre Catalunya com una mena de pregoner de treball, eficiència, laboriositat i estima a les arts i a la terra que trepitgem

¡Éramos pocos y parió la abu­ela! No tot ho tenen poc aco­lli­dor, els nos­tres veïns cas­te­llans. El refra­nyer popu­lar, per exem­ple, és un com­pendi de tra­di­ci­ons, cos­tums, defec­tes, vir­tuts, vicis i exem­pla­ri­tats. Els cata­lans són menys lite­ra­ris i toquen direc­ta­ment pro­ble­mes del cada dia, del viure i de les rea­li­tats. El que citaré és d'una cin­quan­tena que fa un segle que cor­rien de boca en boca, just publi­cats. El fulletó es titu­lava Lo lli­bre de les cent veri­tats i el refrany que he triat diu així: “Sol­tera, beata i vella, no tindràs pau a prop d'ella.” D'una rea­li­tat que espar­vera. Espanta sols de pen­sar a enve­llir-hi a la vora.

En corre algun, de refrany de l'actu­a­li­tat de Cata­lu­nya, que recu­lli les inqui­e­tuds de la gent gran, amb espe­ran­ces de viure en un ambi­ent de pau? Tal­ment podria ser la nos­tra terra cata­lana –en les tras­bal­sa­des i amenaçado­res aigües de tur­menta que bra­men prop d'Europa, i que per la part del veïnat del sud-est, unes races que en no tenir guerra l'enyo­ren, l'exem­plar d'una mítica con­vivència de races, d'idees, de pen­sa­ments, d'ide­o­lo­gies, de deus en vene­ració i de port d'embar­ca­ment cap als para­di­sos– la que fes de dida, de refugi tem­po­ral per dei­xar el cer­vell tur­men­tat que trobi l'equi­li­bri entre l'afany de viure i el de matar o morir? Si ens poséssim d'acord –és una qui­mera, ja ho sé– i alcéssim la veu impreg­nada d'aro­mes de pau ver­ta­dera, amb el pres­tigi que dóna la cul­tura, l'art, el tre­ball i el pen­sa­ment aglu­ti­na­dor d'idees comu­nes i pen­sa­ments desen­vo­lu­pa­bles que aju­din a man­te­nir la pro­gres­si­vi­tat can­vi­ant de la vida i man­te­nir l'anhel esti­mu­lant dels lliu­re­pen­sa­dors, si ens hi poséssim, podríem ser la punta de llança que reunís est i oest, tot i que hauríem d'ense­nyar la mera­ve­lla de viure en pau, la coha­bi­tació i el res­pecte entre cre­en­ces, la igual­tat entre les per­so­nes, el res­pecte per les dones i el seu dret a la vida en lli­ber­tat. No és fàcil. No hi ha res fàcil per obte­nir una victòria sem­blant. Acon­se­guir la pau i el res­pecte per les idees, les reli­gi­ons, la vida en pau, la il·lusió de viure-la, de gau­dir-ne, de com­par­tir-la i de pro­pa­gar-la. El món civi­lit­zat havia vist sem­pre Cata­lu­nya com una mena de pre­go­ner de tre­ball, eficiència, labo­ri­o­si­tat i estima a les arts i a la terra que tre­pit­gem. Em perdo en una nuvo­lada baixa, quan parlo del que podria arri­bar a ser la nos­tra Pàtria. Entre núvols, el cap se'm refreda, el cer­vell perd la capa­ci­tat d'estímul i des­perto del somni, asse­gut a la taula (i llit gai­rebé) del meu des­patx, des d'on faig volar la ima­gi­nació, fent futur, fent país, ide­a­lit­zant-lo i, des d'allí con­tem­plo la ver­dor de la terra i la bla­vor del mar, les ter­res con­re­a­des, els blats moguts pels vents, els dis­tints tons de verd d'alzi­nes, rou­res i pins, vivint en pau i la remor de les ciu­tats amb gai­rebé perenne movi­ment del tre­ball i la vida que cir­cula, orgu­llosa de la mare que ens va parir i que ens manté vigi­lants. No pas­sa­ran!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia