Companys a Madrid

Havia nas­cut el 1882 al Tarròs. I era afu­se­llat a Montjuïc, Bar­ce­lona, el 15 d'octu­bre del 1940, als 58 anys. Va morir com a pre­si­dent del govern de la Gene­ra­li­tat, com ell va voler subrat­llar al bell mig d'aque­lla paròdia de judici, que ja l'havia con­dem­nat d'antuvi. El ben cone­gut advo­cat dels sin­di­ca­lis­tes, l'amic de Lay­ret i de Sal­va­dor Seguí, ja el 1917 era regi­dor de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona en repre­sen­tació del Par­tit Repu­blicà Català. El 1920 és depor­tat a Maó, al cas­tell de la Mola, d'on surt perquè ha estat ele­git dipu­tat. Dos empre­so­na­ments més. El 1931 par­ti­cipa en la con­ferència d'esquer­res i al cap de poc temps serà dipu­tat d'ERC, des d'on llui­tarà a favor de la II República. El 6 d'octu­bre del 1934 es revolta con­tra l'entrada al govern de la República de la CEDA. I pro­clama l'Estat Català dins la República Fede­ral Espa­nyola: “Cata­lans! Les for­ces monàrqui­ques i fei­xis­tes, que d'un temps ençà pre­te­nien trair la República, han acon­se­guit el seu objec­tiu i han assal­tat el poder. (...) L'hora és greu i glo­ri­osa. L'espe­rit del pre­si­dent Macià, res­tau­ra­dor de la Gene­ra­li­tat, ens acom­pa­nya. (...) Visca Cata­lu­nya! Visca la República! Visca la lli­ber­tat.” Ben aviat, però, el govern cen­tral sus­pe­nia l'Esta­tut del 32, Com­panys era empre­so­nat al vai­xell Uru­guay, tras­lla­dat a Madrid, jut­jat pel Tri­bu­nal de Garan­ties Cons­ti­tu­ci­o­nals i con­dem­nat a 30 anys de presó i tan­cat al penal d'El Puerto de Santa María. Si a Madrid havia estat dipu­tat i minis­tre i empre­so­nat, després de la des­feta i de la fugida a França és detin­gut a la Bre­ta­nya fran­cesa, per la Ges­tapo o per la Wehr­macht, poli­cia mili­tar ale­ma­nya, en col·labo­ració amb l'ambai­xada espa­nyola a París. El 18 de setem­bre arriba a Madrid on serà vexat, tor­tu­rat, humi­liat.

Fa deu anys, i amb el suport del Memo­rial Democràtic i de l'enyo­rat Miquel Cami­nal, volíem com­me­mo­rar aque­lla estada de Com­panys a la sinis­tra Dirección Gene­ral de Segu­ri­dad, con­ver­tida en seu del govern de la Comu­ni­dad de Madrid. La pre­si­denta, Espe­ranza Aguirre, es va negar a cedir l'espai, al·legant que aquell era un punt de concòrdia i no de reven­gisme (sic). Amb dipu­tats cata­lans a Madrid, com Joan Tardà, amb Cami­nal, els res­pon­sa­bles del Cer­cle Català de Madrid, mem­bres de dife­rents orga­nit­za­ci­ons a favor dels drets humans i de la memòria històrica vàrem voler denun­ciar que els poders de l'Estat no hagues­sin fet res per anul·lar cada una de les sentències polítiques de la dic­ta­dura.