El punt de transgressió

Hi ha algu­nes veus, impa­ci­ents o tram­po­ses, que han retret a Artur Mas que no s'hagi plan­tat davant del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia. “Ha arri­bat el moment de dir prou!”, pro­cla­men. Al seu parer, el pre­si­dent s'hau­ria d'haver negat a acu­dir-hi per res­pon­dre de la que­re­lla que li han inter­po­sat la fis­ca­lia i allò de les Manos Lim­pias. O hau­ria d'haver-se incul­pat en la decla­ració de manera encara més con­tun­dent: “Sí, sóc jo qui va deso­beir el Cons­ti­tu­ci­o­nal.” Això vol­drien que hagués pas­sat. Els segons, els de la trampa, pot­ser el que més desit­gen és la inha­bi­li­tació d'un pre­si­dent que no han pogut der­ro­tar a les urnes. Els pri­mers, els impa­ci­ents, poden tenir una certa raó. És una qüestió d'estratègies. Ells en tenen una i Mas en té una altra. Per ara, totes les “deso­bediències” han estat apa­ma­des i limi­ta­des. Ni el govern de la Gene­ra­li­tat, ni el seu pre­si­dent, ni el Par­la­ment han “desobeït” encara el marc legal gene­ral espa­nyol o l'han inten­tat subs­ti­tuir per un marc propi. Ara mateix pot­ser un dels punts que deba­ten la CUP i Junts pel Sí és exac­ta­ment la defi­nició del punt de trans­gressió democràtic neces­sari per començar a “des­con­nec­tar-se” de l'Estat. Artur Mas podria haver apro­fi­tat la citació davant del Tri­bu­nal Supe­rior per con­cre­tar-lo. Però hau­ria estat una decisió per­so­nal que alguns hau­rien vist com una mani­o­bra en pro­fit propi. Per pres­si­o­nar la CUP, per exem­ple. Pot­ser sí, pot­ser cal espe­rar per fer el pas deci­siu amb el màxim con­sens polític i social pos­si­ble.