Mirades

L'ull de la tonyina em mira fixat. No em veu. Igual que no em veuen ni els llo­bar­ros ni les pala­ies. Tots els ulls dels pei­xos de la pei­xa­te­ria on refresco sis­temàtica­ment el lli­gam que hi ha entre mar i taula miren sense veure-hi. Per con­tra, els pei­xos reben mira­des, i remi­ra­des, dels cli­ents una i altra vegada. Una repas­sada bàsica que aca­barà deter­mi­nant qui va al cis­tell. L'ull del peix també deter­mina el temps que fa que és fora de l'aigua. I aquí les apa­ren­ces comp­ten més que si vas a dema­nar feina. La mirada de l'altre, Levinàs i Xavier Antich, i tota la teo­ria s'arrau­leix en el moment d'anar a la parada del peix, ara que els plans d'estu­dis volen dei­xar sense filo­so­fia els nos­tres joves. Ena­mo­rat com estic d'aquest coixí de gel, i flas­sa­des de col, que afe­geix temps a la mirada del peix ben viva. L'allar­gassa abans no passi al grau de peix bullit, que és tota una altra mirada, més aviat sense esma ni espe­rit. La meva mirada es pro­jecta sobre un altre peix llu­ent que penja en una ban­de­rola als car­rers de Bar­ce­lona. És un més d'una cam­pa­nya publi­citària amb una mena de jeroglífic amb fra­ses fetes. Una foto de bròquil com­pleta la frase “s'ha aca­bat el”, o la foto d'una olla, la de “fer bullir l'”. I també n'hi ha una on apa­reix un peix, una dau­rada que juga amb el text: “al cove”. Per allò del peix al cove que cor­res­pon­dria a eta­pes pas­sa­des, les de l'quid pro quo. Jo et dono suport a canvi d'anar obte­nint con­tra­par­ti­des, espe­ci­al­ment quan des dels governs de Cata­lu­nya es donava suport a la gover­na­bi­li­tat de l'Estat. Però les ban­de­ro­les més que cap lec­tura política volen pro­moure els pro­duc­tes de mer­cat. Fer-nos man­te­nir en l'hàbit el con­sum fresc, el que reque­reix la mirada, el gest del triar i reme­nar. El gust. El matís. El que s'ajusta a una civi­lit­zació poètica, i es dife­ren­cia de la mísera i meca­nit­zada civi­lit­zació actual que ens jutja a tots i ens adot­zena amb el peix con­ge­lat on la mirada selec­tiva ja no compta. Com allò del demòcrata i el delinqüent.