20-N, Franco i ma mare

Avui, un nou 9-N, dia de mas­cletà al Par­la­ment (rup­tura, des­con­nexió, estat català, república cata­lana, uni­o­nis­tes con­tra inde­pen­den­tis­tes i vice­versa, i Madrid amb el talo­nari a zero), em pro­poso evo­car el 20-N de 1975, ara fa qua­ranta anys. Una data que va tri­gar a arri­bar la mateixa quan­ti­tat de temps (1936-1975) que han tri­gat a arri­bar aquests dos nous 9-N que ja qua­li­fi­quem d'històrics (1975- 2014/2015).

En fi, ja tot ha estat dit, escrit i par­la­men­tat, però em sem­bla evi­dent que si exis­tei­xen aquests dos nous 9-N és perquè por­tem a l'esquena una història des­gra­ci­ada de vui­tanta anys, que no ve només de la insídia cen­tra­lista de l'Estat, sinó també dels errors, exces­sos i maqui­na­ci­ons d'una acció política, la nos­tra, també cen­tra­lit­zada a la capi­tal, domi­nada fins ara per uns actors en descrèdit per­ma­nent, i que al seu nivell –tant com la crítica que es fa a Madrid– han fet i des­fet mono­po­lit­zant tot el poder pos­si­ble.

És també con­tra el mal ús del poder a doble banda que la gent ha sor­tit en massa als car­rers. Com hi sortíem ara fa qua­ranta anys, amb l'espe­rança
que no es repe­ti­rien usos i abu­sos, con­cen­tra­ci­ons inde­cents de riquesa i mani­pu­la­ci­ons, cen­su­res i repres­si­ons, etc.

Total: que el 20-N de 1975 –amb 25 anyets de no res– em va engan­xar, en des­cam­pat, escri­vint una sèrie de bio­gra­fies de gent més o menys de la meva quinta. Era en un antic casa­lot agrícola, prop de la Lla­cuna (Anoia), que els meus pares havien com­prat quinze anys enrere, i estava acom­pa­nyat única­ment de la meva mare, Teresa Puja­des Elias, que con­ti­nua vivint, i que lla­vors en tenia 45.

Com que el “fatal desen­llaç” feia un mes que s'espe­rava, i jo havia d'aca­bar aquest lli­bre acor­dat amb el senyor Josep For­nas, de Pòrtic, vam deci­dir en con­cili fami­liar que m'ani­ria bé de reti­rar-me uns quinze dies en aque­lla Tebaida rural. Al cap de només cinc dies de ser-hi –i desis­tint d'endo­llar la ràdio, perquè ja ens sabíem de memòria els “par­tes médicos”–, va pro­duir-se, final­ment, aque­lla mort, amb tota la quin­ca­lla tec­nològica que la va envol­tar i amb les cor­re­dis­ses per expa­triar patri­moni.

Si l'òbit es va pro­duir a la mati­nada del dia 20, jo no me'n vaig assa­ben­tar fins ben bé quarts de dotze del mig­dia, quan la meva mare, tor­nant de com­prar mitja dot­ze­neta d'ous i pot­ser una mica de pollas­tre a la veïna masia de cal Pepa Guima, va rebre la notícia de la pagesa, la recor­dada Mercè. De seguida que va arri­bar em va dir sim­ple­ment: “Al·leluia!” També al moment, vaig enten­dre de què es trac­tava i, sense pen­sar-m'ho dues vega­des, vaig aixe­car-me de la cadira, davant de la taula amb els papers, i l'únic que se'm va ocórrer va ser, entre els amet­llers de davant de la casa, age­no­llar-me, besar la terra (que “no sabrà mai men­tir”, com va escriure el gran Màrius Tor­res) i fon­dre'm amb el seu espe­rit, agraint aquell moment.

Altres ho van cele­brar amb xam­pany; jo, besant la terra. La meva mare encara se'n recorda i, al llarg dels anys, hem refet aquells moments diver­ses vega­des. Només dos dies després, men­tre es coro­nava rei Joan Car­les I, un auto­car amb uns sei­xanta sin­di­ca­lis­tes d'USO (Unió Sin­di­cal Obrera) van arri­bar a la nos­tra masia per tenir-hi una reunió, natu­ral­ment clan­des­tina. Tant, que el futur dipu­tat Edu­ardo Martín Toval, home fort del soci­a­lisme espa­nyol i català d'aquell temps, sor­tia de tant en tant, entre la pinassa, amb el seu allar­ga­vista, per si veia tri­cor­nis en movi­ment.

Al cap de qua­ranta anys, encara que ens diuen que el “com­pli­ment de la llei” el faran amb pro­por­ci­o­na­li­tat, no serà sobrer asse­gu­rar els sub­ter­ra­nis per si con­ti­nuen movent-se els tri­cor­nis de sem­pre. I que la nova santíssima tri­ni­tat (Cata­lu­nya, democràcia, república) vet­lli per nosal­tres.