Vull que sigui dilluns!

Alguns asses­sors amb una mica de seny els havien adver­tit que, per més que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sigui un òrgan poli­tit­zat que té clar que la uni­tat d'Espa­nya és un valor sagrat que està per sobre de les lleis, les coses s'han de fer més o menys endreçades. No es pot pre­ten­dre que el tri­bu­nal des­co­ne­gui la seva pròpia juris­prudència amb un pro­ce­di­ment d'urgència. Per això el pape­rot dels tres líders uni­o­nis­tes cata­lans pres­tant-se a la foto amb el recurs a la mà va ser patètic. Mos­tra que la seva situ­ació és gai­rebé des­es­pe­rada. Veuen que el tren ha enge­gat la màquina i que comença a sor­tir fum de la loco­mo­tora, i els ner­vis de veure que no poden impe­dir-ne la sor­tida els fan fer xim­ple­ries. I en veu­rem mol­tes de sem­blants. Ara bé, no ens enganyéssim pas. El TC ja farà la seva feina quan toqui, però la farà amb calma, reves­tint de vernís jurídic les seves deci­si­ons pura­ment polítiques. Una feina que saben fer bé, però que no es pot fer d'un dia per l'altre com pre­te­nien Iceta, Albiol i Arri­ma­des.

El que pas­sarà dilluns és més impor­tant que totes les mani­fes­ta­ci­ons que hem fet fins ara, que el 9-N i que el 27-S. Molts mit­jans inter­na­ci­o­nals ho veuen clara­ment: és una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència. Dilluns el Par­la­ment català tren­carà el vin­cle de sub­or­di­nació amb la lega­li­tat espa­nyola. Serà una pri­mera pedra, petita i mera­ment simbòlica, però sus­ten­tada en el man­dat democràtic ator­gat per la sobi­ra­nia popu­lar. Una pedra sobre la qual bas­ti­rem tot el procés que ens ha de dur a la República Cata­lana abans de 18 mesos. La feina que ens ve al damunt és immensa i alhora apas­si­o­nant, i tots hi hau­rem de posar el nos­tre gra de sorra. Qui­nes ganes que arribi dilluns!