Opinió

L'esgarrifança castellana

‘L'esgarrifança' comadiriana, la de la seva poesia, és una mica més lluny de perdre's perquè ara ja es pot llegir, també, en castellà

Un dels poe­mes més cone­guts de Narcís Coma­dira és el titu­lat L'esgar­ri­fança, del lli­bre En qua­ran­tena (1990). És aquell que comença: “Quan em lle­giu –ara fan­ta­si­ejo–, / vosal­tres, els poe­tes / ado­les­cents dels temps que han de venir”, i que es refe­reix a l'emoció poètica (i pot­ser també a l'emoció poètica par­ti­cu­lar, dita en aquesta llen­gua) com “l'esgar­ri­fança”: “atent / a aquesta esgar­ri­fança / –que no es perdi!”.

Doncs bé, resulta que l'esgar­ri­fança coma­di­ri­ana, la de la seva poe­sia, és una mica més lluny de per­dre's perquè ara ja es pot lle­gir, també, en cas­tellà. L'edi­to­rial Cátedra, dins la col·lecció Letras Hispánicas –aque­lla sèrie dels lli­bres negres que, com em recor­dava fa pocs dies l'edi­tor de l'obra, Jaume Subi­rana, resu­meix una part subs­tan­cial de la car­rera dels que hem estu­diat filo­lo­gia, per tal com aplega molts dels clàssics espa­nyols i his­pa­no­a­me­ri­cans “de ayer y de hoy”–, acaba de treure una magnífica anto­lo­gia de la lírica del gironí, feta per ell mateix, en edició bilingüe i tra­duc­ci­ons cas­te­lla­nes de gent tan fetén com José María Micó, que és el que en signa més i el que, al meu enten­dre, ens dóna les millors del volum –com­pos­tes, les seves, a diferència de les dels altres tra­duc­tors, ex pro­fesso per a aquesta edició–, Félix de Azúa, Fer­ran Lobo, José Cor­re­dor-Mat­heos, José Agustín Goy­ti­solo, Vicente Molina Foix, Dolors Oller i Jordi Vira­llonga.

El lli­bre, que arriba un any i mig després que Coma­dira veiés aple­gada tota la seva poe­sia en un volum amanós mal ano­me­nat de but­xaca, és una bona opor­tu­ni­tat per relle­gir l'autor. Jo vaig fer-me cons­ci­ent de la importància de la seva obra ara fa una mica més de trenta anys, quan vaig conèixer, en una bella edició de bibliòfil del malau­rat Miquel Plana, uns quants dels poe­mes que havien d'inte­grar Enigma (1985), per mi, el seu millor títol. En El arte de la fuga. Anto­logía del autor, Coma­dira ha seguit la lliçó de Car­ner: ordena la seva obra –una tria de la seva obra, més ben dit– en sec­ci­ons temàtiques. Per tant, aquest lli­bre és, ara com ara, la millor selecció de la poe­sia de l'autor.

Molina Foix, en el seu pròleg tan sug­ge­ri­dor, defi­neix el poeta com “un trànsfuga per­ma­nent”. I Subi­rana es refe­reix a la del també pin­tor com “una veu que juga, i una veu que canta”. La relec­tura que he fet d'aques­tes poe­sies m'ha ser­vit per cer­ti­fi­car que un dels temes prin­ci­pals de l'obra lírica de Coma­dira és la reflexió sobre la forma artística (i també, per con­trast, sobre la faci­li­tat en el tre­ball de la forma, allò que en un assaig ell mateix va denun­ciar com l'estètica tova). Hi ha, també, el desig de la vida –un dels seus poe­mes, aple­gats en l'última secció, es titula Tri­omf de la vida– i, tant com aquest, el del plany per les il·lusi­ons per­du­des: les que escal­fa­ven el cor del jove que fa molts anys que ja no ho és, però també les que feien somiar un país millor, que ja veu­rem si ho serà mai. És una poe­sia de gran altura moral, que ofe­reix el retrat d'uns homes “emas­cu­lats de Déu” (una imatge tan gràfica com pode­rosa!), uns homes a la intempèrie de la seva rea­li­tat tem­po­ral: quants d'esments pre­ci­sos a dies con­crets i a mesos, però també al temps de Nadal i d'estiu! Les ciu­tats, mol­tes, prin­ci­pal­ment euro­pees, són tan pre­sents en els ver­sos de l'autor com les referències a una natu­ra­lesa que no resulta mai impos­tada, perquè el poeta n'ha fet objecte de pas­seig (curiós que, en un poema, s'hagi traduït els tan coma­di­ri­ans “pèsols d'olor” com a “gui­san­tes de olor” i, en un altre, com a “habas de olor”).

Em fixo ara en una peça antiga que no conei­xia, titu­lada Com cal, de La febre freda (1966): “Sóc / qual­se­vol pal de telèfon [...] Recordo / aquell dolç pas­sat d'arbre”. El dramàtic pal de telèfon –que em du al cap un vers de Dia rere dia, de Qua­si­modo– pre­fi­gura altres símbols sobre el drama de la con­dició humana que adop­tarà la seva poe­sia. Cin­quanta anys més tard, el final, més vinyolià que no pas car­nerià, també en la llen­gua de Góngora i de Micó sona esplèndi­da­ment: “A este lóbrego cielo / le pido / un rayo / para dar digna muerte a mi madera”, amb aquell to solem­nial i august que té sovint el vers del gironí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia