Duran i Coscubiela

Josep Antoni Duran i Lleida i Joan Cos­cu­bi­ela van coin­ci­dir ahir. Vejats mira­cle! La política cata­lana actual, tan moguda i remo­guda, dóna per a això i per a més. Som així i que els déus ens empa­rin. Duran va pro­po­sar a Artur Mas que es tre­ba­lli la inves­ti­dura amb uns altres, perquè amb la CUP no hi ha mans. Con­cre­ta­ment amb el PSC i amb Cata­lu­nya Sí que es Pot. A par­tir d'ara, al cos­tat de l'humor jueu –famós inter­na­ci­o­nal­ment pels dobles jocs de parau­les i per la iro­nia intel·ligent– hi haurà l'humor soci­al­cristià. Però no va ser Mas, sinó Cos­cu­bi­ela, qui va reco­llir el guant –o la gal­tada– i va reblar el clau. Cata­lu­nya Sí que es Pot podria no posar “pals a les rodes” a Junts pel Sí. Amb dues con­di­ci­ons. Res és deba­des en aquesta vida. La pri­mera seria que el can­di­dat necessària­ment no pot ser de Con­vergència. “No per con­vicció, sinó amb eufòria”, va pro­cla­mar l'exse­cre­tari gene­ral de la CONC. L'eufòria entela la ment dels apa­rent­ment més lúcids. Onze dipu­tats de Cata­lu­nya Sí que es Pot i deu de la CUP en sumen vint-i-un. Con­vergència en té trenta. L'aritmètica no qua­dra en aquest cas. Sense comp­tar –que cal comp­tar-los– els pos­si­bles dipu­tats inde­pen­dents que no par­ti­ci­pa­rien de la jugada. Però hi ha més fetge. I fel. Joan Cos­cu­bi­ela va dema­nar, també, que Junts pel Sí retiri la seva reso­lució de des­con­nexió de l'Estat i que mam­pren­gui una estratègia social. Mort l'eix naci­o­nal, visca l'eix social! Aquest peix no el com­pra ningú, senyor Duran! Ni d'Esquerra ni de la CUP.