Canvis al consolat de Mèxic

La dot­zena d'anys de govern d'ultra­dreta que va tenir Mèxic, del 2000 al 2012, que va fes­te­jar tant com va poder amb el PP espa­nyol, han dei­xat seqüeles que costa d'eli­mi­nar i algu­nes sobre­viu­ran molt de temps, entre altres coses perquè la debi­li­tat de l'actual govern no li per­met era­di­car-les d'un cop. D'això se n'ha res­sen­tit fins i tot la vida cata­lana. Va ser el cas que, men­tre s'esti­ra­ven i aflui­xa­ven les coses per nome­nar una per­sona com Déu mana que es fes càrrec del con­so­lat a Bar­ce­lona, després de l'esplèndida feina que va fer fins fa uns qua­tre anys el senyor Jaime García Ama­ral, avui ambai­xa­dor al Líban, després de ser-ho a Tur­quia, es va anar arros­se­gant de manera pro­vi­si­o­nal al cap­da­vant del con­so­lat una senyora ple­na­ment iden­ti­fi­cada amb els governs ante­ri­ors. Això va com­por­tar que la gestió d'aquesta ofi­cina esde­vingués no tan sols ober­ta­ment anti­ca­ta­lana sinó també contrària al record de les acci­ons de Mèxic a favor dels demòcra­tes cata­lans i espa­nyols durant la Guerra Civil i, sobre­tot, durant la ulte­rior des­feta. De fet, a qui va repre­sen­tar Mèxic fins fa poc al “cap i casal” la moles­tava fins i tot que es recordés la figura del gene­ral Lázaro Cárde­nas, de la qual rene­guen tant com poden els mexi­cans més con­ser­va­dors. La dar­rera feta glo­ri­osa d'aquesta senyora va ser negar-se a pujar al balcó de la Casa de la Vila de Sant Joan de les Aba­des­ses, durant la cele­bració de la inde­pendència de Mèxic que es fa cada any en aquest poble preciós, fins que no es va treure la ban­dera este­lada que hi havia al balcó junt amb d'altres.

Final­ment ja l'han subs­tituït. Em consta que van aju­dar dos ira­cunds arti­cles que vaig publi­car a La Jor­nada, un diari mexicà més o menys d'esquer­res que cir­cula per tot el país. Per ara ha que­dat arra­co­nada fins que li tro­bin una altra situ­ació, ja que està ben endo­llada a la burocràcia con­su­lar com emple­ada de car­rera. Però és el cas que va saber dei­xar el ter­reny ben ado­bat per fer la guitza al seu suc­ces­sor, lli­gada com està als grups de dre­tes mexi­cans que tres­quen per Cata­lu­nya... El nou cònsol és del PRI, el par­tit que ara mana al govern fede­ral amb una forta opo­sició. Tinc entès que dins de l'enorme diver­si­tat de la militància pri­ista, aquest home té una certa tendència a l'esquerra, com ho mos­tra la seva ferma relació amb Cuauhtémoc Cárde­nas, fun­da­dor del Par­tit de la Revo­lució Democràtica (PRD) i fill del gene­ral que va ser pre­si­dent entre 1934 i 1940. Qui ara es troba al cap­da­vant de la repre­sen­tació mexi­cana, a més a més, ha sigut amic de molts exi­li­ats cata­lans i ara ho és de llurs fills. Tinc entès que és la seva intenció, din­tre de les pos­si­bi­li­tats que li per­met el càrrec, refer les rela­ci­ons amb els cata­lans, res­pec­tant, com ho marca la Cons­ti­tució de Mèxic, els prin­ci­pis de la reco­ne­guda “doc­trina Estrada”, que esta­bleix el dret d'auto­de­ter­mi­nació dels pobles. A més a més, és culer i diu que ja s'ha posat a apren­dre el català, cosa que no ha pas­sat ni de bon tros pel cap a la cònsol pro­vi­si­o­nal durant els molts anys que ha vis­cut a Bar­ce­lona. També s'han sumat a l'ani­mad­versió con­tra el nou cònsol gru­pets radi­cals d'ene­mics del règim mexicà que apro­fi­ten la situ­ació per mani­fes­tar-s'hi en con­tra. Cal supo­sar que hi tenen tot el dret, encara que diuen que la roba bruta es renta a casa. El que resulta urgent és que deixi ben clar que algu­nes acu­sa­ci­ons que li fan són infun­da­des i que es posi a tre­ba­llar com Déu mana.