Vella i nova política

La irrupció en el nos­tre entorn de les for­ma­ci­ons polítiques  rege­ne­ra­ci­o­nis­tes ha fet que s'hagi ins­tal·lat amb força el dis­curs que pretén dife­ren­ciar la nova i la vella política i atri­bu­eix a cada una d'elles no només dife­rents mane­res de fer sinó també dife­rents mane­res de ser. De forma gene­ra­lit­zada la vella política car­rega les cul­pes del pas­sat i repre­senta els vicis adqui­rits durant l'època de con­so­li­dació de la par­ti­tocràcia. Són tants els errors come­sos i tan pocs els esforços que s'han fet per cor­re­gir-los que és fàcil atri­buir a les for­ma­ci­ons que han gover­nat fins ara tots els mals, fins i tot alguns dels quals no són res­pon­sa­bles direc­tes. Per con­tra, la nova política apa­reix repre­sen­tant les infi­ni­tes opci­ons que supo­sa­da­ment ens ofe­reix el futur de cons­truir una manera de fer dife­rent, i que pel sol fet de no ser igual ja és millor.

Si ens hi fixem bé, la mateixa ter­mi­no­lo­gia que uti­lit­zem avui implica el valor que assig­nem a allò que és nou res­pecte del que és vell, el que ha pas­sat d'una banda res­pecte del que ha de venir, el que conei­xem i el que desit­gem; en defi­ni­tiva, el mal record i l'espe­rança. Aquesta divisió que hem creat a l'entorn de la tem­po­ra­li­tat bas­cula entre l'abans i el després, entre el que ha estat i el que cre­iem amb fe cega que serà, la qual cosa con­ver­teix el pre­sent en temps de tran­sició; és una clas­si­fi­cació binària que no accepta mati­sos, pròpia d'un moment de blancs i negres on no queda espai per als gri­sos. El matís ha des­a­pa­re­gut, i no és estrany, ja que s'evita pre­ci­sa­ment en tant que es con­si­dera una de les carac­terísti­ques fona­men­tals de la política que cal superar; la mati­sació ha estat subs­tituïda per la clare­dat com un dels cri­te­ris que, supo­sa­da­ment, han de per­me­tre iden­ti­fi­car si hi ha volun­tat de par­ti­ci­par amb trans­parència a l'esfera pública. Com si la sim­pli­ci­tat fos més sin­cera i veraç que la com­ple­xi­tat!

Però hi ha altres ele­ments, alguns també tem­po­rals, que s'asso­cien a les velles i les noves mane­res de fer. Hi ha un dis­curs hegemònic que sosté que no anar de pressa és que­dar-se a mig camí, que no cal bus­car
alter­na­ti­ves perquè no s'ha d'estar dis­po­sat a fer renúncies i que sem­pre cal actuar des de la radi­ca­li­tat i l'incon­for­misme amb
volun­tat tren­ca­dora. Si ho mirem bé, aquest és l'espai natu­ral de la con­fron­tació. Hi ha una altra manera de fer que abans d'actuar mesura els guanys i les pèrdues, que ante­posa un mal acord a una cos­tosa victòria i que sem­pre pre­fe­reix el con­sens a la impo­sició. Aquest és l'àmbit de la diplomàcia. El con­flicte exi­geix solu­ci­ons imme­di­a­tes, men­tre que a la diplomàcia li cal temps per ser efec­tiva. I l'eficàcia és el paràmetre que ha de mesu­rar l'acció política. El risc és que l'èxit és tan esti­mu­lant que pot pro­duir una amnèsia selec­tiva que ens impe­deixi veure els errors come­sos, i apren­dre d'ells; i el fracàs té un gust tan amarg que els mag­ni­fica. Mal­grat tot, el veri­ta­ble èxit, situ­ats en el pre­sent, és actuar reco­nei­xent-te en la manera de fer-ho i el fracàs, pren­dre deci­si­ons que t'aca­ben trans­for­mant en allò que no volies ser.

Però si alguna cosa s'ha vol­gut con­tra­po­sar entre el que repre­sen­ten la nova i la vella política és una manera exem­plar d'actuar con­tra una de vici­ada. Es tracta de trans­me­tre una ètica amb com­pro­mi­sos clars, amb acci­ons con­cre­tes, per subs­ti­tuir un sis­tema moral cor­rupte, còmplice dels que n'han abu­sat per interès propi. Cal res més? No, però per asso­lir àmplies majo­ries els actors que volen capi­ta­lit­zar aquest com­promís han de ser creïbles quan diuen que ni tenint opor­tu­ni­tat d'apro­fi­tar-se'n ho farien; i que esme­na­rien qual­se­vol abús amb la màxima diligència. I és aquí, a l'hora d'apli­car cor­rec­tius, on pre­nen valor les cau­ses ja ober­tes per la justícia. Si en un pri­mer moment la suc­cessió d'infor­ma­ci­ons de casos sobre cor­rupció va crear un ambi­ent irres­pi­ra­ble i una autèntica alarma social, ara que es comen­cen a dic­tar sentències s'ha donat el cas que per a molta gent la cor­rupció no forma part de les seves pre­o­cu­pa­ci­ons urgents i pri­o­ritàries. I si el que ens pre­o­cupa és l'eco­no­mia, aquí els papers s'inver­tei­xen. I tor­nem a començar.